Kick Ass: Listo para machacar

Els còmics, en especial els de superherois, s’han convertit en una de les principals fonts d’on extreure històries per al cinema. Mirant enrere, ja tenim un bon grapat d’adaptacions ben diverses.
En moltes ocasions, el material del qual es parteix no és prou interessant com per crear una obra que vagi més enllà del pur entreteniment. D’altres, partint d’una sèrie de tòpics s’aconsegueix superar la mítica del personatge, convertint la fantasia pròpia dels superherois en un vehicle per parlar de temes purament humans. També tenim el cas d’Alan Moore que va decidir no aparèixer als títols de crèdit i renunciar als beneficis multimilionaris de Watchmen, havent patit ja la vergonya de veure el seu nom associat a adaptacions nefastes.
El cas de Kick Ass no acaba d’encaixar en cap d’aquestes categories. En aquest cas el guionista del còmic, Mark Millar, ha col·laborat íntimament amb el de la pel·lícula. De fet el treball d’adaptació va començar amb la sèrie a mitges, de manera que el resultat són dues obres que partint del mateix material han evolucionat en paral·lel complementant-se l’una a l’altra.
Aquest material de base és, a més, bastant interessant. Un noi, àvid lector de còmics, sense aspiracions de cap tipus a la vida, decideix comprar-se una estrafolària disfressa i sortir a patrullar pels carrers. Tot i rebre una pallissa que quasi el mata, un vídeo a Youtube convertirà la seva bogeria en un fenomen de masses. Afegim un expolicia cercant venjança per la mort de la seva dona amb una filla d’onze anys entrenada des que va néixer per combatre el crim i tenim un còctel explosiu.
Per desgràcia, em sembla que un autor tan interessant com Millar, que ha volgut sempre introduir aspectes una mica més adults a molts dels clàssics del còmic, ha patinat amb l’adaptació de Kick Ass. L’extrema violència com a expressió d’una societat malalta al paper no dóna el mateix resultat a la gran pantalla, de manera que es converteix en pur espectacle per a adolescents. Alguns canvis en l’argument estoven el conjunt sense cap justificació. I el clímax final està tan fora de lloc que per un moment vaig pensar que era una broma i que en qualsevol moment posaven el de veritat.
Si bé el còmic no és cap obra mestra, sí crea un ambient on es reflecteix la crueltat de la societat urbana, la indiferència de l’individu a la gran ciutat i la relació dels joves amb Internet que resulta estimulant.
Havent-hi tantes bones pel·lícules que exploren el món de la violència en totes les seves vessants, aquesta no passa de ser una bretolada amb aspiracions que no va enlloc.