Els banys d'Ilturo

Per trobar-se “com a casa”, els romans establerts a la ciutat d’Ilturo necessitaven tot un seguit de de comoditats que els ibers no els podien oferir, la principal de les quals eren els banys (balnea). Tot i que els personatges més importants disposaven de banys dins les seves cases (domus), la majoria anava als banys públics. Allí, un cop acabada la jornada de feina, els romans hi passaven una estona de lleure fins a l’hora de sopar, de manera que a més de tenir una funció higiènica eren també un lloc de trobada i de relació social.

Cronologia

Els banys romans d’Ilturo (150-75 aC) són els més antics que es coneixen a Hispània. Són uns banys austers, mancats del luxe que caracteritzava les termes d’èpoques posteriors. Sèneca ho descriu molt bé quan compara els banys del seu temps (mitjans de segle I dC) amb els de l’època d’Escipió: “Avui, hom es creu pobre i rústic si les parets no lluen amb grans i preciosos miralls, si els marbres d’Alexandria no destaquen entre incrustacions dels de Numídia, si no estan voltades de sanefes de mosaic, (...) si el sostre no és enteixinat de cristall, (...) si l’aigua no raja d’aixetes d’argent. (...) Però és que antigament els banys eren pocs i no gens adornats. Car ¿per què havia d’adornar-se una cosa que costava un quart d’as i era creada per a la utilitat, no pas per al plaer?” (Lletres a Lucili, 86,6)

Situació

Els banys no eren un element aïllat, sinó que estaven integrats en la trama urbana de la ciutat romana d’Ilturo, els límits aproximats de la qual estan representats amb una taca vermella en la imatge. La seva situació al costat de la riera i de la muntanya del Montcabrer garantia el subministrament dels dos elements bàsics que necessitaven per funcionar: aigua i llenya.

Disposició

Els banys consistien en una sèrie de sales, cadascuna amb una forma, estructura, orientació i coberta adaptades a la funció que havia de realitzar.

Arquitectura

És una arquitectura complexa, que requeria la intervenció de tècnics o arquitectes experimentats. En aquest cas, per les peculiaritats constructives de l’edifici, sembla que vingueren de la Campània.

L'ambient dels banys

Els banys eren un lloc de reunió molt concorregut, i el filòsof Sèneca es queixava del soroll que feien els que hi havia a prop de casa seva: “Vet-me ací tot voltat d’una cridòria bigarrada: habito damunt d’uns banys. Figura’t ara totes les menes de crits que poden repugnar a les orelles: (...) el cerca-raons, i el lladre sorprès sobre el delicte, i el cantaire que troba que dins el bany la seva veu és millor; afegeix-hi aquells qui salten a la piscina amb gran terrabastall de l’aigua remenada. Fora d’aquests, els quals, si més no, treuen la veu natural, figura’t el depilador, que fa sovint una veu prima i estrident, per fer-se més notador, i que no calla mai, llevat de quan depila unes aixelles, i en lloc d’ell, fa cridar a un altre; figura’t encara el pastisser, i el salsitxaire, i el confiter, i tots els proveïdors detavernes que venen les mercaderies amb llur cantarella característica.” (Lletres a Lucili 56,1-2)

Distribució

Cada sala dels banys es designava amb un nom segons la seva funció: 

  Apodyterium: vestidor
  Tepidarium: sala tèbia
  Laconicum: sala de calor seca
  Caldarium: sala de banys calents

Hi havia també el praefurnium, amb els forns per escalfar l’aigua.

Programa

El bany romà es basava en el contrast entre la calor i el fred, i per això les sales estaven disposades de manera que el banyista seguís un determinat recorregut.

Apodyterium

Cada dia, quan l’aigua ja estava prou calenta per al bany, el balneator feia sonar unacampaneta de bronze per advertir-ho a tots els habitants d’Ilturo. En l’apodyterium, els banyistes es treien la roba i la dipositaven en uns nínxols o prestatges que hi havia a les parets. Per una propina, un llibert o esclau anomenat capsarius vigilava les pertinences, ja que eren freqüents els robatoris. 

Teulada del apodyterium

El vestidor estava cobert amb la típica teulada romana, amb teules planes (tegulae) i teules corbades (imbrices), suportada per una encavallada de fusta. Per sota hi havia un cel ras construït amb morter que se sostenia gràcies a un gruixut encanyissat

El Tepidarium

El tepidarium era una sala que es mantenia tèbia mitjançant un braser. Disposava d’una pica central (labrum) plena d’aigua, i d’un conjunt de nínxols a les parets que servien per a guardar-hi els útils necessaris: ungüents, olis, pomades, tovalloles, estrígils... Les estances dels banys tenien poques obertures per tal de conservar la calor i, per això, s’havien d’il·luminar amb llànties d’oli.

Al tepidarium els banyistes s’untaven el cos amb olis i, en acabat, els recollien fregant-se amb l’estrígil. Molts cops aquesta operació la duia a terme un esclau, com ens ho il·lustra aquesta anècdota: diuen que en una ocasió l’emperador Adrià va veure a les termes que un veterà del seu exèrcit es refregava l’esquena contra la paret. En preguntar-li el motiu, l’home va replicar que no tenia cap esclau que li tragués l’oli. L’emperador va ordenar aleshores que li donessin esclaus i diners per mantenir-los. Quan es va saber això, les termes es van omplir d’homes fregant-se les esquenes a les parets. Però Adrià, en lloc de donar-los esclaus, els va aconsellar... que es freguessin els uns als altres!

Laconicum

El laconicum era una sala amb un braser central que la mantenia a una temperatura molt elevada (podia arribar als 80ºC): era l’equivalent romà a les saunes actuals. La seva forma circular feia que la calor es distribuís uniformement. Només disposava d’una petita obertura rodona al sostre on, segons Vitruvi, hi havia un escut de bronze que es podia ajustar amb unes cadenes per obtenir la temperatura desitjada.

Caldarium

El caldarium era la sala principal dels banys. Era una sala calenta (uns 50ºC) i humida, amb una banyera (alveus) en un extrem, una pica d’aigua (labrum) i un banc d’obra. A diferència de les termes romanes d’èpoques posteriors, on el caldarium s’escalfava fent circular aire calent per sota el terra i darrera les parets, aquí s’havien d’utilitzar brasers.

Aïllament

Per conservar l’escalfor, el caldarium havia d’estar ben aïllat: les finestres eren petites, les portes estretes, i les parets gruixudes, amb un revestiment a base de cendres.

Alveus

L’aigua de la banyera (alveus) s’escalfava fins a 40ºC, amb un sistema de forn que estudiarem en detall més endavant. A la part exterior hi havia un banc que feia alhora d’esglaó per facilitar-hi l’accés, mentre que a dins la banyera hi trobem un banc per seure i una mena de respatller anatòmic per recolzar l’esquena. La vora anava revestida de plaques de marbre. Quan s’havia de canviar l’aigua, l’alveus es buidava per una canonada de plom directament sobre el terra del caldarium i així, de passada, es netejava tota la sala.

Cobertes

Les cobertes del caldarium i el tepidarium són uns elements d’especial singularitat. Estaven construïdes amb una tècnica basada en la utilització d’uns tubs ceràmics (tubi fittili) que s’introduïen els uns dins els altres i es reforçaven amb una armadura de barnilles de ferro, tot lligat amb morter. D’aquesta manera es va cobrir, mitjançant una cúpula, el tepidarium, i amb una combinació de voltes de canó i mitges cúpules, elcaldarium.

En aquesta fotografia podem veure els tubs ceràmics de la coberta tal com van aparèixer durant l’excavació del jaciment, caiguts sobre el paviment del caldarium.

Amb aquesta tècnica s’aconseguien unes cobertes lleugeres, resistents i aïllants. El sostre en forma de volta o cúpula feia que l’aigua que s’hi condensava regalimés cap als costats, on unes motllures evitaven que baixés per les parets.

Praefurnium

Els romans eren molt curosos amb els seus banys públics. Sèneca ens diu que: “... era també un dels oficis d’aquells nobilíssims edils d’entrar en aquells llocs freqüentats pel poble, a imposar-hi la netedat i una temperatura convenient i saludable...” (Lletres a Lucili 86, 10). Mantenir l’aigua de l’alveus a la temperatura adequada i constant durant totes les hores en que funcionaven els banys requeria unes complexes instal·lacions de forns, calderes, dipòsits, canonades i vàlvules, disposades en una sala anomenadapraefurnium, que estava a càrrec del fornacator. El poeta Marcial criticava amb ironia a un tal Cecilià perquè tenia les seves termes massa fredes: “Preguntes on pots conservar el peix durant l’estiu? Conserva’l a les teves termes, Cecilià” (Epigrames 2,78)

Calderes

Un gran dipòsit elevat sobre uns pilars garantia el subministrament d’aigua. D’aquí, l’aigua passava a una primera caldera on era pre-escalfada i, després, a una segona caldera on adquiria la temperatura adequada per omplir l’alveus. Les calderes solien ser de plom, amb la part baixa de bronze per aguantar millor el foc, i anaven revestides d’una capa de mamposteria aïllant. Estaven suportades per unes bigues de ferro, els encaixos de les quals encara són visibles.

Testudo

Per impedir que l’aigua de l’alveus s’anés refredant, la seva part baixa estava en comunicació amb un semicilindre de bronze (testudo) situat a sobre el forn. L’aigua freda, com que té major densitat que la calenta, té tendència a baixar i, per tant, a entrar en eltestudo. Un cop calenta l’aigua s’eleva, i es crea així una circulació que manté l’alveus a una temperatura constant.

Hipocaust

Els gasos calents de la combustió passen per sota l’alveus per un túnel abovedat (hipocaust) i surten per l’altre costat del caldarium, contribuint també a escalfar tota la sala. Els romans no coneixien les xemeneies, i el fum sortia per una obertura protegida per unes pedres.


Adreça
la Riera, 35 08349 Cabrera de Mar, Barcelona