NUCLI : Canyamars
LOCALITZACIÓ : Camí del Pou del Glaç (Veïnat de Rupit, s/núm.)
DATA DE CONSTRUCCIÓ : Segle XVII 
DESCRIPCIÓ : Construcció cilíndrica, limitada amb gruixuts murs de paredat que tenien la funció de mantenir la temperatura constant. Coberta amb volta de pedra de mitja taronja i teula àrab amb ràfec. Al costat nord hi ha tres contraforts de paredat i la boca de sortida del gel. Aquest es feia en un passadís-mina, que va desaparèixer en ser remodelat l’entorn i el camí.
Originàriament, la meitat del pou estava soterrada i l’altra meitat vista.
Recentment ha estat buidada de terres la meitat nord del seu entorn, deixant-lo amb una imatge insòlita. A tocar del camí hi ha una obertura amb brancals de totxos, situada a la part superior del cilindre, per on s’entrava el gel, el qual descendia per una rampa que baixava des de la bassa que es troba més aixecada a l’altre costat del camí. Actualment, la bassa es troba amagada per la vegetació d’arbusts i enfiladisses. Per sota de l’obertura hi ha una altra de majors dimensions, construïda amb carreus de pedra i totxo, que forma un curt tram de volta de canó rebaixada i està protegida per una reixa de ferro. A llevant hi ha una segona porta protegida igual que l’anterior.
DADES HISTÒRIQUES: A finals del segle XVI i, sobretot, als segles XVII i VIII, es va popularitzar a Catalunya el consum generalitzat de neu i glaç natural, per conservar els aliments i, també, per refrescar les begudes a l’estiu. Entre els ambients més refinats del que ja començava a ser la gran urbs de Barcelona era usual utilitzar gel per oferir beguda fresca o amb glaçons als visitants. Per aquest motiu, la necessitat d’obtenir glaç va anar creixent i és així com va 3 néixer la indústria de fabricació de glaç, que segons sembla devia ser rendible, ja que el cost de les instal·lacions era força elevat. Per tant, la funció d’aquestes construccions, que recorden l’estructura d’un temple medieval de planta rodona, era la conservació del glaç, en una època en la que els frigorífics encara no existien. Els indrets on s’ubicaven havien de ser obacs i molt freds. El gel s’elaborava durant els mesos d’hivern en unes basses situades prop dels pous, de poca fondària per facilitar el glaç de l’aigua. Una vegada el gel havia assolit el gruix desitjat, es trossejava i es transportava, mitjançant una rampa o baixador de glaç, a l’interior del pou. Un cop allà, gràcies a l’efecte isotèrmic de les parets, es conservava durant un temps considerable. Per això, la funció dels
pous de glaç era fer de termo i conservar el gel elaborat a l’hivern, per vendre’l a l’estiu, en què el seu cost era més elevat i els guanys superiors. Segons ha manifestat l’antic propietari, la família no disposa de documentació i desconeix la data de la seva construcció, tot i que ha sentit a parlar que pot ser del segle XVII. La primera referència documentada que tenim del Pou de Glaç de Canyamars data d’entre 1770 i 1780. Surt citada en un opuscle publicat per l’Escola de Natura del Corredor i titulat L’Hivern a Canyamars, en el qual es fa referència a un document escrit entre els esmentats anys i publicat l’any 1937 per l’Agrupació Excursionista de Badalona, gràcies al qual se sap que el glaç produït a Canyamars era embarcat en el port de Mataró, amb destí a Cadis i, alhora, es pot tenir una idea de la considerable producció de glaç d’aquests pous, tenint en compte que una càrrega era una mesura de pes que variava segons la comarca, però que tenia un valor aproximat de 125 Kg: “... En la costa de Mar cerca de Mataró: en Alfar y Canyamars, hi ha molts pous de empohar glaç grans y congestes molt capases, que en anys atras eran de Dn Geroni Maris; de Esteve Galceran; de Bosch y de Gel; y lo de Gel, per ser mitja hora mes cerca de Barna, se tenia por lo mes convenient. Però com los duenyos dels dits Pous acostumaven a empenyarse per 4000 carregas de glaç per embarcar en lo port de Mataró per los obligats a lo Abast de Cadiz. Per lo
Abast de la dita ciutat de Mataró ab 400 carregas. Y per diferents altres pobles de la costa a preu molt alt. Y casi tots los dits pous se ha de traure lo glas del pou a coll de matxo. Y després hi ha molts mals camins per los carros, de manera que se ha d’anar molt tros de camí per dins de una riera ...” Una altra notícia del Pou de Glaç és citada per Jaume Vellvehí, fent referència a un conveni de redempció de censos del mas Galceran de Canyamars, de data 8 de juny de 1912, que es troba en el Fons Castelldosrius de l’Arxiu Nacional de Catalunya (Inventari 167, 1122.10.3), on consta l’existència d’un molí, un trull i dos pous de glaç: "Primo todo aquel manso nombrado Galcerán [...] con todos sus dchs y pertinencias junto con las casas en el construidas, corrales, bodega, algibar con agua viva corriente y continua delante las dichas casas, y con su molino, vulgo trull, y demás edificios de hacer azeyte con un molino arinero, con su balsa, muela y demás arreos y aparatos construhidos cerca las dichas casas, con dos possos para poner hielo, el uno grande y el otro mas pequeño, con sus
balsas, construidos cerca la casa del referido manso, con una casita construida mas arriba del dicho posso grande..." Segurament, l’any 1912, l’activitat del pou del glaç era nul·la, ja que aquesta indústria de fabricació de gel, que fou tan pròspera, va arribar a la seva fi a finals del segle XIX, moment en què es començà a introduir progressivament el gel artificial i, sobretot, a partir del moment en què van arribar l’electricitat i els frigorífics, quedant aquestes construccions com a referents arquitectònics o artístics de l’arqueologia de l’era industrial. L’anterior propietari del pou del glaç explica que el seu avi sempre contava que les darreres carrerades de glaç foren enviades a la Diputació de Barcelona, per a les recepcions oficials, tot i que ignora l’any. Actualment, el Pou de Glaç és propietat de l’Ajuntament de Dosrius i també fou conegut amb el noms del Pou de Glaç de can Galzeran o el de can Prats, cognoms d’antics propietaris. 


Adreça
Pou de Glaç de Canyamars