El Montnegre és la part més alterosa de la serra de Marina; corre, paral·lel a la costa, del riu Besòs a la Tordera. Format per roques plutòniques, presenta –com a tret personal- una taca de pissarres i calcàries als cims del massís. El bosc espontani és l’alzinar, de dos tipus: litoral i muntanyenc –aquest es troba per sobre dels 600 m. Les pinedes i les brolles provenen de la destrucció de l’alzinar. Les pinedes són de pi pinyer i de pi bord, les brolles estan formades per plantes arbustives: oloroses i heliòfiles. La sureda ha estat afavorida per l’home a les cotes baixes del massís. A les parts culminals del Montnegre i a les obagues, hi trobem vegetació centreeuropea; s’enlairen roures esveltíssims de capçades exuberants, faigs inesperats –record d’un passat remot de clima plujós i temperat-, i castanyedes, introduïdes per la mà de l’home fa molt de temps. A les fondalades i als marges de les rieres s’hi desenvolupen els boscos de ribera; vernedes, omedes i gatelloses, han estat substituïdes, en el curs baix de les rieres, per plantacions de plàtans i pollancres. Una orografia solcada de torrents i rieres completa els trets d’identitat del Montnegre.L’any 1989 es va aprovar el “Pla Especial de Protecció del medi físic i del paisatge de les serres del Montnegre i el Corredor”, com a part de l’estratègia territorial de generació d’una anella verda a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona. El parc –gestionat per la Diputació de Barcelona- inclou els massissos, contraforts i valls interiors que s’hi formen. Aquesta àrea protegida aplega el cinquanta per cent del terme del poble; d’aquí l’eslògan: “Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre”.