X-Men: Primera generación

No cal dir que les pel·lícules basades en còmics, en especial les protagonitzades per superherois, estan en voga. També hi ha una característica que salta a la vista: el retorn als orígens. Batman Begins, Spiderman (la primera), Ironman o la recent Thor, totes elles tenen en comú el naixement del justicier com a eix central de la trama. La saga dels X-Men va començar in media res, amb el grup ja format i sembla que algun productor va pensar que això no podia ser, que les històries s’han de contar sempre des del començament. Així doncs, primer va aparèixer X-Men Orígenes: Lobezno per explicar els inicis del popular personatge, i ara s’estrena X-Men: Primera generación per explicar la gènesi tant del grup liderat per Charles Xavier com del seu arxienemic Magneto.
La qüestió que s’amaga darrere d’aquesta necessitat de narrar-ho tot des de l’inici es pot explicar per la necessitat del cinema actual de donar versemblança a la fantasia pròpia dels personatges de còmic. No en va aquestes pel·lícules acumulen una gran quantitat d’explicacions (la major part totalment innecessàries) sobre l’origen dels poders o les motivacions que porten els protagonistes a fer el que fan. És tota una paradoxa que la fantasia no funcioni si no se li aplica un vel de realisme forçat. El misteri de descobrir les motivacions dels personatges al llarg del metratge és inexistent, com ho és el gust per les fantasies impossibles.
En el cas que ens ocupa també hi ha un rerefons històric molt real, la crisi dels míssils que va estar a punt de desembocar en l’apocalipsi nuclear als anys 60. Això sí, s’evita qualsevol lectura política, creant un antagonista per sobre de tota ideologia. D’altra banda, s’intenta reprendre el discurs contra la intolerància que ja figurava en les primeres dues pel·lícules de la saga, però un altre cop sense aportar cap idea original o profunditat de cap tipus. El que tenim és un film d’aventures, res més. Ni personatges complexos que es debaten en imbricats laberints morals ni qüestios sobre la naturalesa humana, tot superficialitat.
Hi ha un aspecte, però, que es mereix destacar de manera positiva: l’espectacularitat dels efectes infogràfics passa a segon terme i les seqüències d’acció estan planificades de manera que s’entenen a la perfecció (i això és dir molt parlant d’una superproducció d’avui en dia). En aquest aspecte la versemblança funciona.
En conjunt es tracta d’una producció més, que no aporta res de nou al panorama d’adaptacions de còmic.