Publicat el 13/07/2011
INTERPRETACIÓ: Isabelle Huppert, Christophe Lambert, Isaach de Bankolé
DIRECCIÓ: Claire Denis
DURADA: 102 min

El procés de descolonització d’Àfrica està lluny d’arribar a la seva fi. Els europeus s’han retirat només per deixar guerres civils i desolació. Però no es veuen gaires pel·lícules que tractin el tema, és encara massa incòmode per a molts països. Claire Denis, que ja va tractar la qüestió l’any 1988 a Chocolat, la seva òpera prima, ha perdut la innocència que impregnava aquella primera aventura cinematogràfica al continent africà i ens porta ara Una mujer en África, una visió més crua del procés de descolonització.
Àfrica no és estranya per a Denis, només dos mesos després de néixer, l’any 1948, la seva família es va haver de mudar a Camerun per a la feina del pare a l’Administració Colonial Francesa. Va passar la seva infància a, entre altres països, Somàlia, Burkina Faso i Djibouti. Però al contrari que la majoria dels nens europeus que vivien a l’Àfrica colonitzada, va anar a una escola mixta, on blancs i negres estudiaven junts. Això i haver signat el guió juntament amb l’escriptora Marie N’Diaye, expliquen el sorprenent punt de vista aconseguit: gens maniqueista, crític amb tots els estaments, europeus i africans, i, sobretot, gens compassiu, com sí solen ser les visions occidentals del continent africà.
L’argument, al contrari del que té per acostum Denis, es torna molt important. Se suposa que la intervenció de la ja citada N’Diaye ha tingut el seu pes, però sembla que Denis tenia clar des d’un bon principi què volia explicar. Tot i això, no ens ho posa gens fàcil: la informació relativa a la relació entre els personatges i els esdeveniments anteriors a l’inici de la història es donen en petites dosis i amb moltes omissions. Però Denis ha trobat un perfecte equilibri entre el contingut i la forma, de manera que l’estructura en forma de flashbacks és un reflex perfecte del caos que representa la guerra civil, a més de servir com a font de suspens per mantenir l’atenció de l’espectador.
L’estilització mesurada de les imatges no és gens gratuïta, Denis juga amb la textura, el color, la llum i el moviment, de manera que ens submergeix de cap en la ficció que ens narra. A més, hi ha una vertadera poètica en la manera de filmar els cossos dels personatges en conjunció amb l’espai que ocupen.
El treball amb els actors és també excel·lent, en especial amb Isabelle Huppert (que en la meva humil opinió és la millor actriu del món ara mateix), convertint un personatge que podria haver resultat molt antipàtic en perfecte catalitzador de les contradiccions d’un continent encara convuls.

Deixa un comentari