Publicat el 19/01/2023

Un gir en la història.

 

Les festes havien passat i una boira freda, humida i densa omplia l’ambient. Al davant, un any per estrenar, oferint generós totes les possibilitats. Res no impedia res. Les limitacions eren només a les ments i als mitjans de comunicació, que restaven buits del més mínim vestigi d’il·lusió i s’entossudien a pronosticar el pitjor futur possible, alimentant totes les pors d’un món ja prou cansat de males notícies.

 

Els homes de bona voluntat, que havien tingut la precaució de guardar un feix d’esperança sota la rajola, es disposaven a extraure’n la substància necessària per no ser enduts per la mala maror ambiental. Els pessimistes de professió gesticulaven enfollits per evitar que el gaudi formés part del panorama, per por de perdre el poder i la força que els permetia sotmetre els altres.

Però, a pesar de tot, un raig de llum potent irrompia a cada albada, encenent tots els vestigis d’esperança. Cada aurora anunciava, com el gran poeta, que tot estava per fer i tot era possible. I en un racó del cor, tots tenien la certesa que això era així.

I així és com es va fer créixer l’esperança, tant que començà a estendre’s com una taca d’oli per tots els cors, il·luminant tots els racons foscos de qualsevol ànima entretinguda en la zona fosca.

A poc a poc, es va anar obrint pas la gran transformació, la transmutació imparable, la transsubstanciació essencial, i la boira enganxosa que envaïa el món, tota fredor, tota humitat, tota densitat ambiental, després de les festes del miracle s’obria per donar pas a una nova dimensió, nova i desconeguda però no per això mancada d’oportunitats, a punt de ser colonitzada per esperits humils, innocents, de bon cor, disposats a jugar-s’ho tot pel bé del conjunt, amb els valors morals necessaris per evitar que es perpetués una desfeta altrament inevitable amb el paradigma antic.

I la història va fer un gir, abandonant tot tropisme cap a les zones fosques i encarant-se definitivament vers la llum que tot ho penetra, que tot ho commou, que tot ho vivifica. I cada instant, cada minut, cada hora, cada dia, van esdevenir una festa interminable, sense zones fosques per alimentar vibracions de baixa freqüència.

I tots plegats, sense excepció, posaren al mig de la plaça un immens contenidor on abocaren tots els vestigis de malastruga: la mentida, l’orgull, l’egoisme, l’enveja, l’odi, la superioritat, la inferioritat, la manipulació, la rancúnia, la calumnia… I, quan van estar segurs d’haver-se’n alliberat, van calar foc a tot. Agafats per les espatlles, al voltant de la foguera, s’asseguraren que res no se’n salvés. I així nasqué un món nou, caracteritzat pel respecte més absolut per tot i per tothom, fonamentat en aquell amor que traspassa qualsevol escull, del qual tots formaven part, amb els mateixos drets i els mateixos deures. Tot era de tothom en general, però res no era de ningú en particular. I diuen, aquells que ho saben, que la festa encara dura.

 

Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrits publicats
amb anterioritat a:
www.reginaferrando.cat
regina@reginaferrando.cat

Deixa un comentari