Transició o ruptura

Semblava que la pretesa superació de la Guerra Civil hauria acabat amb la divisió històrica de dues Espanyes fratricides. Pel que estem veient això no és així i una prova clara d’aquesta circumstància es fa palesa en l’enfrontament pels papers de Salamanca. Quan es va morir el “Generalísimo Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios”, es va apostar per la transició en lloc de la ruptura, per oblidar una cruel dictadura, per no passar comptes a polítics nefastos que van utilitzar la por per atemorir una població que no va ser capaç de plantar cara a 40 anys de dictadura. El dictador va morir al llit de mort natural, deixant-ho tot “atado y bien atado”.
Avui dia la ruptura amb aquell règim franquista ja no és possible i caldrà esperar el veredicte de la història per valorar si va ser o no un error històric. Ara, potser massa tard, s’intenta recuperar la memòria històrica, amb la pretensió d’evitar repetir la història. La gent gran que vàrem patir la dictadura tenim l’obligació, el deure, d’advertir a la joventut del perill que suposa apel·lar als instints més primitius de l’ésser humà mitjançant la por i el sentit de territorialitat. Cal apostar per la pau i no per la violència, afirmant de forma clara que no és el mateix ser catalanista que nacionalista català (o d’un altre país). La primera condició és progressista, cosmopolita i pacifista, mentre que la segona és reaccionària i provoca el terrorisme i la demagògia pròpia de polítics que cerquen el poder al preu que sigui.

Josep Aracil i Xarrié (membre Consell Sènior de Premià de Mar). cspremia@teleline.es