Publicat el 03/02/2009

DIRECTOR: Louie Psihoyos
DURADA: 92 min

The Cove és un pamflet incendiari en defensa dels milers de dofins que moren cada any a Taiji, un petit poble de la costa japonesa. La curiositat, potser, radica en la construcció del documental, ja que està muntat en part com si d’una pel·lícula d’espies moderns es tractés. Càmeres d’imatge tèrmica d’ús militar, sofisticats micròfons submarins d’ultrasons, un equip d’especialistes d’alt nivell i una organització quasi militar, tot això per portar a terme la captació de les imat-ges més comprometedores. Espectacular!
I vet aquí el problema. A canvi de fer més atractiu el producte, es perd l’honestedat. Es fan evidents algunes omissions en benefici del ritme i la continuïtat, i no queda clar fins a quin punt està manipulat el material. És clar que això no hauria de ser cap problema, ja que tota filmació està manipulada des del mateix moment en què s’escull on col·locar la càmera.
Però estem parlant d’una pel·lícula denúncia, és a dir, d’un producte dirigit a conscienciar sobre un problema. L’autoritat moral necessària s’hauria de transmetre en l’absoluta integritat del film. El problema existeix i el comportament de les autoritats japoneses implicades (fins a molt alt nivell) és totalment menyspreable, però la cinta no ens ho mostra des d’una perspectiva crítica, sinó totalment maniquea, amb bons boníssims i dolents dolentíssims.
És una llàstima que no s’aprofiti l’ocasió per aprofundir en la història de Ric O’Barry, el principal impulsor d’aquesta denúncia. Una ànima torturada per la seva implicació en el mateix naixement de la indústria de l’entreteniment amb dofins, ja que va ser l’entrenador del primer dofí amb nom propi: Flipper. Les ambigüitats d’aquesta persona convertida en personatge haurien sigut suficients per mantenir el relat sencer, i a sobre s’hagués guanyat en profunditat.
Un altre aspecte desaprofitat és l’intent de fer una mena de making off integrat en la narració. La idea no s’explota del tot, de manera que queda massa superficial. Dóna la sensació que queden alguns fils importants sense lligar (com d’on surten els calés per pagar tot plegat) per raons no gaire clares.
Per acabar, una reflexió. L’objectiu del documental és mostrar les imatges de la matança que les autoritats locals tant s’esforcen per ocultar, conscients del poder que poden adquirir com a símbol més enllà de cap discurs. Però, des del meu punt de vista, els aspectes realment alarmants de la situació queden relegats a un segon pla per centrar-se en la part purament sentimental i simbòlica. Els símbols mouen masses, però només l’esperit crític fa perdurar les idees.

Deixa un comentari