Tempus fugit
Sembla que era ahir que tenia 20 anys i unes ganes boges de canviar el món. Uns dies més tard, ja en feia 30 i em sentia orgullosa del món que anàvem creant entre tots. Tot d’una van arribar els 40 i les coses marxaven bé, cada dia amb més il·lusió i llibertat, i cada dia amb un futur més venturós a la vista. No sé ni com va ser que ja en vaig fer 50 i tot continuava sent prometedor, malgrat fer-se un procés una mica llarg per les meves expectatives. En arribar als 60 vaig prendre consciència que havia arribat al cim de quelcom, com si la resta fes baixada, una baixada vertiginosa que, de cop i volta, em va fer prendre consciència del pas inexorable del temps. Avui, al llindar dels 70, no puc creure que aviat hi seré. Si no em miro al mirall, no em sento una dona de 69 anys, encara soc aquella persona il·lusionada i amb l’empenta dels 20.
Si alguna cosa he descobert en el decurs dels anys, és que el temps passa només per al cos, però una part de nosaltres mateixos no n’és conscient perquè se sap eterna, i és per això que tenim aquesta visió esquizofrènica i a voltes decebedora de la nostra persona.
I a poc a poc, arribem a la constatació que nosaltres no som el nostre cos ni els nostres pensaments ni les nostres emocions, sinó quelcom més gran. Nosaltres som el testimoni, el que contempla el pas de cos, pensaments i emocions per aquesta dimensió empresonada en el temps i l’espai, mentre en el fons del fons sent l’eternitat com a element constitutiu i inseparable.
I aquesta part eterna és allò que compartim amb la resta de la humanitat, és justament allò que ens uneix i ens fa membres d’un únic cos universal, mentre que el cos físic, els pensaments i les emocions individuals són precisament allò que ens separa.
Si observem el món amb atenció, ens adonarem que les nostres diferències són conseqüència del nostre desconeixement absolut de nosaltres mateixos, una ignorància que ens fa navegar entre la culpa i la por i ens impossibilita adonar-nos de la realitat que roman en el present i, com a conseqüència, ens incapacita per estimar, que és, sense cap mena de dubte, la nostra comesa primordial. Mentre això sigui així, les nostres accions, tant les individuals com les col·lectives, estaran tenyides de divisió i conflicte i seran foment de caos i de misèria.
Si volem canviar el decurs de les coses, no tenim altra solució que, anant contra corrent, submergir-nos cada vegada més en el nostre oceà de pau interior, lloc on connectarem amb la nostra part eterna i ens farem uns amb la resta de la creació.
Estiguem, doncs, amatents al nostre testimoni intern, aquell que disposa de la veritat i ens situa al nostre lloc mentre els elements temporals s’entossudeixen a distorsionar la nostra percepció d’allò que som en realitat: blens d’una única espelma, espurnes de la mateixa llum, gotes d’un únic oceà de pau.
Regina Ferrando i Ferran
reginaferrando.simplesite.com
blocs.mesvilaweb.cat/regina-ferrando
regina@reginaferrando.cat