Tamara Drewe

Segurament és cosa dels temps que corren, però cada vegada em ve més de gust anar a veure comèdies al cinema. Però tinc un problema: la immensa majoria de les vegades no surto satisfet del cinema. Podria ser que el problema fos meu, vaig amb massa pretensions, o podria ser que el problema fos la baixa qualitat que regna al gènere.
Jo, com que crec en el cinema com un art més enllà de què tingui forma d’entreteniment, crec que falta posar una mica de seny i atrevir-se a donar un pas endavant en el món de la comèdia. Ja vaig parlar fa poc del retrocés que suposava Los Seductores i com Los otros dos i el que es coneix com a “nova comèdia americana” donaven passes curtes però no s’atrevien a donar el salt.
Doncs ara arriba Stephen Frears amb una comèdia ambientada en un aburgesat camp anglès, amb la qual demostra que no cal revolucionar els codis de la comèdia per realitzar una bona obra. La base argumental de la pel·lícula prové d’una doble adaptació: per un costat Possy Simmonds va adaptar lliurement la novel·la de Thomas Hardy Lejos del mundanal ruido en forma de novel·la gràfica i Moira Buffini va escriure el guió basat en l’obra de Simmonds, arribant a les mans de Stephen Frears el qual va decidir que mereixia convertir-se en pel·lícula.
Com que no conec l’obra original de Hardy ni l’adaptació de Simmonds em centraré en comentar el film sense entrar en comparacions. En un principi, pot semblar que el to lleuger (que no banal) de la pel·lícula no pot donar gaire de si, però la dissecció dels personatges que realitza Frears és més aviat amarga.
Tamara Drewe és una columnista d’un diari anglès que torna al petit poble on va créixer per vendre la casa de la seva mare recentment morta. En el mateix poble hi ha una granja que funciona també com a retir per a escriptors i un parell d’adolescents terriblement avorrides. Així es desenvolupa una sèrie de situacions i malentesos que dibuixen els personatges com a éssers més enllà d’un arquetip. La frivolitat va tornant-se amargor fins que finalment sorgeix la tragèdia.
Les adolescents juguen un paper molt important, no només en la trama, sinó també en la significació de la pel·lícula. Mentre que els adults amaguen els seus llocs prohibits sempre atents a les conseqüències que poden generar, les noies es mostren cruels i actuen de manera descontrolada sense mesurar la magnitud dels seus actes. Així doncs, tenim un relat lleuger que en realitat amaga una amarga faula sobre les baixes passions i les seves conseqüències, sense moralismes de cap tipus. Tota una lliçó de com amb molt poc es pot fer molt.