Sortir de l’armari

La gent gran encara que no se senti marginada es considera simplement tolerada per una societat que passa d’ella i només la té en compte quan fa de cangur. Però, si es grata una mica, s’observa que realment s’automargina, en assumir un paper conformista que no li permet desenvolupar tot el que de bo és capaç de fer. Li fa por reconèixer la seva situació privilegiada de viure sense treballar, encara que amb moltes bosses de pobresa que cal denunciar.
Sembla arribat el moment de sortir de l’armari, de fer sentir la veu de la gent gran. Inicialment, com sempre, la d’un petit grup més agosarat, el dels sèniors, que en veu alta recrimina a la mateixa gent gran la seva actitud negativa de no atrevir-se a ser ella mateixa reconeixent la seva realitat actual molt diferent de la que tradicionalment se li assignava. Significa lluitar per aconseguir pensions mínimes de jubilació no inferiors al salari mínim interprofessional, així com pensions de viduïtat properes al 100 % de les percebudes pel matrimoni.

Però sobretot significa un nou estil de vida de passar-ho bé, amb sentit de l’humor, no desitjant en cap moment ser el més ric del cementiri. Significa apostar per continuar realitzant activitats que facin sentir-se útil i necessari per donar vida als anys.