Sílvia Tarragó, escriptora | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 27/02/2020

Va ser llibretera durant catorze anys. És autora de llibres de relats, poemaris i de la saga juvenil Top Fairies (Edebé). El temps de la llum (Umbriel), relat que té com a rerefons mig segle de la història de Barcelona, ​va ser la seva primera novel·la d’adults, a la qual va seguir L’amor i la lectura (Comanegra), una faula moderna sobre la passió pels llibres, i L’obrador dels prodigis (Espasa), una novel·la deliciosa sobre els orígens de la pastisseria Escribà de Barcelona.

Per què et decideixes a escriure sobre les dones metges a Espanya durant el franquisme?
Perquè va ser una època de retrocés per a la dona, i m’atreia parlar de les que lluitaven per demostrar la seva vàlua en un àmbit tan eminentment masculí en aquell temps com el de la medicina. Tot i que feia dècades que les dones podien ser metge, eren molt poques les que s’hi atrevien.

Quin és el teu primer contacte amb elles?
Al principi em vaig informar sobre les pioneres, les que al segle XIX van haver de començar ja per salvar el primer gran obstacle, que era que els permetessin anar a la universitat. Fins llavors, qualsevol aproximació a la medicina per part d’una dona estava vetada, encara que algunes al llarg de la història van realitzar activitats sanitàries i, fins i tot, d’investigació.

Com és el procés de documentació?
Abans de començar a escriure vaig llegir molts articles i publicacions sobre el paper de les dones metges durant el segle XX. També sobre la presència de la dona a la universitat i sobre arquitectura sanitària. Un cop vaig tenir la informació necessària, la vaig complementar amb dades sobre la tuberculosi. Després, a mesura que anava desenvolupant les trames, consultava a l’hemeroteca i en tot tipus de publicacions els detalls més costumistes i les anècdotes que s’expliquen en el llibre.

En la novel·la apareixen alguns dels noms més destacats de pioneres com Dolores Aleu (primera dona llicenciada en Medicina a Espanya), Trinidad Arroyo (primera oftalmòloga espanyola) i Elisa Soriano (metgessa , professora i feminista).
Sí, no podia deixar de parlar d’aquestes dones que van ser les que van obrir el camí a futures generacions de metgesses.

La novel·la és un homenatge a les més conegudes, però ¿també a totes les dones anònimes que van exercir la medicina en temps tan convulsos, com ara les protagonistes?
Correcte. Les pioneres són recordades en els llibres d’història, en les enciclopèdies, però no així les dones que cinc dècades després encara havien d’enfrontar-se a un munt de prejudicis. Les doctores que van exercir la medicina durant el franquisme batallaven a més contra una societat que les relegava al paper de mare i esposa, i tot i ser solteres devien ser submises, ja que se les considerava inferiors a un home.

Gràcies a la seva lluita les dones tenen un gran pes en la medicina actual. Hi ha, però, molt camí per recórrer encara?
Per descomptat. S’ha aconseguit que les doctores no siguin ja una minoria en la professió mèdica, i en les facultats el nombre de dones que estudien medicina no para de créixer. No obstant això, la seva presència en càrrecs directius i de gestió és molt escassa encara, per no parlar de la bretxa salarial.

A més en la novel·la descobrim la realitat dels sanatoris de tuberculosos que van existir en l’època i com va ser aquesta malaltia que va afectar tantes persones.
La tuberculosi va ser una de les pitjors malalties que va patir la població espanyola durant el segle XX, i el règim franquista va lluitar per combatre-la des dels seus inicis. Els sanatoris antituberculosos tenien aquesta finalitat i m’oferien un ambient idoni per desenvolupar les diferents trames de la novel·la, des de les més tècniques a les més inquietants.

I de les associacions de metges de l’època.
Les poques dones que exercien la medicina eren conscients que devien unir-se en algun tipus d’entitat que els donés força i, a més, els proporcionés més coneixement a partir de les experiències personals.

Tot això embastat amb una història d’amor i passió, un misteri del passat, llegendes de fantasmes, i uns personatges inoblidables que recordarem per sempre.
Els sentiments no poden faltar en una novel·la, sigui del gènere que sigui. Al lector li agrada empatitzar amb el protagonista i els personatges, i jo volia uns que fossin molt humans, perquè es tracta de persones que s’ocupen d’altres persones, amb una responsabilitat molt gran en tenir a les mans la salut dels seus pacients. El fet que siguin científiques no impedeix que tinguin les mateixes debilitats que qualsevol altre ésser humà i per això les mostro amb els seus dubtes, debilitats i passions.

La protagonista és un retrat vívid de la lluita de les dones per aconseguir els seus somnis en una època, el franquisme, on la dona ho tenia tan i tan difícil.
Paloma és el reflex de les noies que no es van deixar vèncer per les traves que els posava la societat per aconseguir allò que anhelaven. És una dona que, tot i la pressió social, té clar el que vol i i hi lluita. Sense ser una rebel, és coherent i sap discernir entre les persones que li convenen i les que no, encara que al principi li costi.

No només la protagonista té una gran complexitat psicològica, sinó també la resta de dones, la qual cosa ens fa empatitzar amb elles.
He volgut crear diferents perfils femenins per mostrar al lector la realitat d’aquella època. A través de les històries personals es mostra com era la societat en què vivien les quatre dones, i això permet als lectors posar-se en la pell de cadascuna d’elles.

Estem davant d’una novel·la històrica però amb grans dosis de romanç i de misteri. Té tots els ingredients per a l’èxit!

Deixa un comentari