Publicat el 18/04/2019

Santiago Niño-Becerra (Barcelona, 1951) és economista, conegut per les seves anàlisis de la situació econòmica mundial i les seves conseqüències més directes a Espanya i Catalunya. Dins la seva trajectòria professional, va ocupar diversos llocs i càrrecs, fonamentalment del sector siderúrgic, fins l’any 1992. Des de 1994 és catedràtic d’Estructura Econòmica i professor a la IQS School of Management de l’Institut Químic de Sarrià (IQS), de la Universitat Ramón Llull de Barcelona. Al seu llibre El crash del 2010, best-seller publicat el 2009 que va vendre més de 150.000 exemplars, va vaticinar una profunda crisi econòmica ​i la posterior i llarga depressió, contra el pronòstic de destacades autoritats econòmiques. Altres obres seves són: Más allá del crash, Diario del crash i La economía. Una historia muy personal. La seva darrera novetat editorial, amb la col·laboració de Natàlia Vila, és El crash. Tercera fase, publicat per Roca Editorial.

Què defineix la ‘Tercera fase’ de la crisi que estem vivint, com explica en el seu llibre?
La finalització del disseny del nou model que s’està duent a terme i la seva posterior implementació i imposició: paper en declivi dels Estats i creixent de les corporacions, paper creixent de la responsabilitat personal, declivi del model de protecció social tal com l’hem viscut, necessitat decreixent de la demanda de treball, augment de la subocupació…

Hem arribat, però, al final del túnel o n’hi haurà un de nou?
Aquesta és la darrera fase de la crisi; pensant en termes de la Depressió, és com si fóssim al 1937. La diferència és que ara no hi haurà una 3a Guerra Mundial.

El capitalisme sembla que no s’acaba, però el món canvia de model polític. Cap a on anem?
La política no juga a res en realitat, tot és economia: les decisions econòmiques influeixen en la política de tal manera que la conformen. El sistema capitalista continuarà perquè encara li queda recorregut. El que canviarà és la forma com el sistema opera en cada moment, és a dir, canviarà el model: el capitalisme del 2019 és molt diferent del de 1920, i tots dos difereixen del de 1870.

I el model polític en l’Europa del segle XXI, en temps de populismes i del Brexit, quin serà?
Penso que no hi haurà un model polític per a Europa, sinó una sèrie d’entitats que regularan àrees i clústers econòmicament viables. Serà com una versió actual de l’Europa de les pàtries de De Gaulle.

Quin paper els tocarà jugar a Espanya i Catalunya?
Espanya, Itàlia, França…, crec que seran mers conceptes buits de contingut, unitats formals sense identitat econòmica, ja que les àrees viables i els clústers es constituiran en eixos que formin xarxes. Catalunya forma part d’un d’aquests eixos.

La qüestió nacional de l’encaix polític entre Catalunya i Espanya continua pendent. El problema s’allargarà sense solució definitiva?
Segons el que he dit anteriorment…

Són temps de fake news. Quines són les grans mentides que ens expliquen sobre la situació econòmica?
Que l’actual sistema de pensions és sostenible; que el creixement econòmic farà que la recaptació fiscal augmenti encara que els impostos no pugin i fins i tot baixin; que hi ha moltíssims empleats públics quan en realitat Espanya té una de les taxes d’ocupació pública més baixes d’Europa sobre població activa (tot i que hi ha diferències, per exemple: la taxa a Extremadura triplica la de Catalunya); que l’atur baixarà quan la subocupació es dispararà…

Tota la revolució tecnològica, amb la robòtica i la intel·ligència artificial al capdavant, apunta que la classe obrera ho té encara més complicat.
Jeremy Rifkin va estimar el 2001 que si la tecnologia continuava avançant al ritme que havia tingut els darrers anys, en algun moment del segle XXI tan sols caldria el 5 % de la població mundial per generar el 100 % del PIB del planeta. A partir de aquí…

Les societats passaran d’un model de consum a un model més sostenible. O és una utopia pensar-ho?
No, serà així, però d’entrada serà per imposició, no per convicció. El ‘model Kleenex’ ha estat, i és encara, molt còmode; per abandonar-lo, cal ‘convèncer’ la majoria de la població.

Cada cop se sent parlar més de la renda bàsica universal. Serà possible, en un futur?
Serà imprescindible per comprar la pau social en un món amb expectatives molt limitades per a la majoria de la població. A això hem d’afegir la legalització de la marihuana i el subministrament d’un oci gratuït o gairebé.

Com és la figura de l’estalviador del món que ens cau al damunt? I la de l’inversor?
Un nombre molt reduït de persones podrà estalviar per meres qüestions de renda. Els inversors seran les grans corporacions. Això ja és el nou model.

Quina relació manté amb el Maresme?
Des del 1979 resideixo a Vilassar de Mar, tret d’un breu període de dos anys.

 

Entrevista: Albert Calls

Deixa un comentari