Quins canvis psicològics estan emergent amb l’actual crisi sanitària? | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 30/04/2020

Segons Watzlawick, Weakland i Fisch, són bàsicament tres els mecanismes a través dels quals les persones acabem transformant en problemes aspectes que a priori només estaven emergint com a dificultats. Miraré de resumir-los:

  • Negant la dificultat com si aquesta no hagués tret el cap, és a dir, no emprenent les accions que s’haurien d’iniciar.
  • Tractant de modificar situacions que són immodificables, és a dir, realitzant determinats comportaments que no són necessaris i que per tant esdevenen ineficaços.
  • Cometent un error de tipus lògic i començant una trampa sense fi… on cada intent de solució agreuja el problema.

Si les repassem una a una, totes aquestes respostes són les que en l’àmbit individual hem anat donant (sempre amb la millor de les nostres intencions) davant la crisi sanitària que estem vivint:
Hi ha hagut gent que, al principi de la crisi, va passar dies amb la necessitat de negar la rellevància de la situació; parlo d’aquelles persones a les quals el seu entorn més proper els va haver d’anar explicant cada dia la necessitat de prendre mesures preventives de salut.

D’altres van optar per l’extrem oposat i van iniciar una infinitat d’accions desesperades per assolir l’inassolible: un estat utòpic de benestar en el qual ja no era possible situar-se. Tots sabem que em refereixo a aquelles persones que es van omplir la casa de rotlles de paper higiènic i caixes d’ous, bàsicament.

Finalment, hi ha hagut també persones que s’han esforçat en va a mirar d’aniquilar la por. Són aquelles que han caigut en l’error d’intentar controlar l’incontrolable, entrant en una guerra personal amb el seu propi terror, sense saber que aquesta batalla… està perduda sempre abans de començar. La por és una emoció que, com totes les altres, ens visita, a priori, quan ens convé escoltar-la, almenys, una mica…

Aquestes són, com a mínim, tres de les reaccions que començàvem a tenir quan acabava de començar aquesta pandèmia.

Ara bé, què ens està passant ara, quan ja ens hem adonat que res d’això ens va servir?

Què ens està succeint avui, quan ja no podem continuar fent veure que no passa res?

Què ens està ocorrent quan la situació no canvia, tot i tenir els rebosts plens i quan la por transpira ja per cada porus de la pell?

Com no podia ser d’altra manera, està emergent l’imprescindible, allò bàsic, simple, primari: l’amor.

«L’amor caracteritza la nostra espècie primàriament, fins i tot abans que el llenguatge», diu el meu estimat mestre Juan Luis Linares. I és això el que està passant… per fi.

Òbviament seguirà havent-hi, no sóc il·lusa, qui segueixi prioritzant el seu egoisme i la seva immaduresa moral per sobre del bé comú, però és evident que en termes generals ha triomfat la cooperació social. La unió comunitària i un sentir holístic de pertinença a un tot estan començant a generar per fi un canvi d’envergadura major com requereix la situació: un «canvi 2», que dirien els mestres de l’Escola de Palo Alto.

Del més profund de les nostres ànimes està naixent un instint de cura, una tendència a mirar l’altre per reconèixer-se un mateix en la diferència. No hi ha metge ni infermera que no estigui realitzant torns dobles i fent més del que els seus cossos trencats els permeten, no hi ha psicòleg que no estigui oferint la seva disponibilitat altruista al malestar col·lectiu, no hi ha artista que no estigui regalant el seu art…, i així fins a un sense fi de mostres d’amor genuí com a necessitat individual de seguir endavant.

Hem canviat el curs per deixar enrere l’individualisme, la competència, el material, el superflu, per tornar a casa; a l’essencial, a l’imprescindible, als nostres, a nosaltres, al comú…
Quedem-nos un temps més en aquesta direcció i vegem on arribem com a societat, romanguem una estona més quiets i junts.

 

Raquel Maresma
Psicòloga i Terapeuta familiar
Brief Therapy Center BCN

Deixa un comentari