Publicat el 31/03/2010

Els avis de la societat actual, com els de totes, exerciren la paternitat quan els tocava, és a dir, fins que els seus fills es van emancipar. Al cap d’uns anys, quan els fills els han donat néts, molt sovint se senten en “l’obligació” de tenir-ne cura, perquè els pares de les criatures puguin anar a treballar o a divertir-se.
Així s’ha arribat a un pacte tàcit segons el qual, d’una banda, per als fills resulta normal que els avis tinguin cura dels néts i, d’altra banda, els avis com que el fet d’estar amb els néts els fa molta il·lusió, no troben la manera de dir no, quan els fills els plantifiquen diàriament els néts a casa. Si bé és lícit i beneficiós que els avis gaudeixin dels néts, no ho és tant que ho hagin de fer per obligació. Ells ja han criat criatures quan tocava i comptaven amb les condicions físiques escaients per fer-ho. No és el mateix que es deixin els néts a casa dels avis un dia, de tant en tant, perquè els avis en gaudeixin, que es prenguin els avis com a cangurs obligats a un preu immillorable.
El clàssic argument de què avui cal que els dos membres d’una parella treballin per tirar la casa endavant, no justifica el fet de condemnar els avis a una tasca obligatòria en el moment que se’ls fa feixuga. Molts d’ells, quan els fills eren petits, també treballaven ambdós. És paradoxal que la generació que va posar de moda els cangurs i les guarderies, sigui la que avui fa de cangur i guardador obligat.
Tots plegats en la nostra maduració personal, hauríem d’aprendre a assumir la responsabilitat que ens pertoca a cada moment. La dels pares és educar i la dels avis, possiblement, és gaudir i malcriar. El joc d’equilibris en el tema que ens ocupa, però, és molt delicat, perquè podríem concloure que els fills deixen els néts a casa dels avis per fer-los contents i els avis tenen cura dels néts per ajudar els fills. Però, en aquesta relació familiar, hi ha una part que fa una tasca que ja no li correspondria i semblaria que té totes les de perdre.
Pertoca a uns i altres posar-se al lloc que els correspon. Els avis estimant-se, pensant en la seva salut i en les activitats que els serien pròpies per l’edat que tenen, i que estan més a la vora de l’esbarjo i el gaudi que de l’obligació; i els pares de les criatures, entenent que els seus pares ja van tenir cura d’ells i el que cal, potser, és ajudar-los a cercar activitats relaxades que els omplin, en lloc de donar-los feina. La problemàtica dels pares d’avui s’hauria de solucionar en l’àmbit social, amb un increment de guarderies suficient perquè tothom pogués fer la seva vida sense dependre dels altres. Però si, malgrat tot, aquesta és l’única solució que es troba, cal tenir plena consciència de la seva imperfecció i continuar cercant la que no perjudiqui ningú. Es tracta, com sempre, d’estimar, que vol dir respectar i voler el millor per a l’altre i, sobretot, tractar l’altre com ens agradaria que ens tractessin.
Ja em perdonareu la gosadia d’aquesta reflexió arran d’una experiència per la qual jo, ateses les circumstàncies, sé de bona tinta que no hauré de passar. Serveixi d’homenatge a tots els avis i totes les àvies que no saben dir no, tot i jugar-s’hi la salut.

Deixa un comentari