Pep Cruz

Quant hi ha de vida i ficció a Còmica vida? Hauries de preguntar això al Bozzo, que és l’actor.
Sí, però vostè porta prou anys per saber-ho… L’obra parla de la gent del teatre, però també de les persones. I, és clar, com va fer amb el llibre de relats Còmica tribu, el Joan Lluís Bozzo fa servir vivències personals. Això hi és.

I quant de còmica és aquesta vida de teatre?
És còmica, però també amarga. L’obra fa riure, però també hi ha moments bastant àcids.

Sobre qüestions teatrals o sobre humanes?
Ambdós, perquè el món del teatre en què es desenvolupa l’obra és com un marc per a unes històries humanes, molt corrents si vols, però en les quals hi ha sentiments pel mig.

És casualitat que el seu paper, el Paco, a l’obra sigui el d’un famós actor de televisió que viu amb la seva parella en un poble?
No, el Bozzo ho va fer expressament. Aquesta obra està escrita per la companyia Per-versions i el Bozzo va pensar amb Jordi Coromines i amb mi des del primer moment.

Deixa el Cupiello de la Biblioteca, camina per les Rambles i se’n va al Poliorama. Són molt diferents el Cupiello i el Paco?
Són diferents perquè l’obra del l’Eduardo de Filippo transcorre al si d’una família, però hi ha punts de contacte perquè hi ha coses de comèdia a Còmica vida.

Com la definiria?
Com una tragicomèdia.

A l’obra, la seva parella s’embolica amb un guàrdia municipal que és director de teatre d’aficionats i prepara una venjança. Hi ha venjances al món del teatre?
I tant. No te n’explicaré cap, però jo mateix n’he patit alguna per qüestions professionals, no sentimentals.

Un actor com vostè, que treballa sense parar a televisió i teatre, es fa ric?
Per fer-te ric has de treballar a una telesèrie de Madrid o en el teatre més comercial de Madrid. Aquí els sous són un quaranta per cent més baixos, sobretot a televisió.

Quin paper de l’Auca li queda per fer?
Mai m’he plantejat si m’agradaria fer un paper determinat. Surten ofertes de treball i si m’interessen m’hi fico, però no tinc cap meta de personatge al cap.

Se sent famós?
La fama és un mal. El prestigi, no. Sempre dic que un actor és setanta per cent talent i un trenta per cent alcohol. La fama és un mirall que et torna una imatge d’altra gent i un bon dia ja no te’n torna cap. De totes maneres no tinc temps per pensar-hi.

Amb aquesta obra han fet ja més de 130 funcions per tot Catalunya. Com amb l’anterior de la companyia, que en porten un fotimer i segueix amb repertori. Vostè és dels actors que els agrada voltar, fer bolos.
Sí, m’agrada molt anar a teatres grans i petits, a pobles on el públic sempre és diferent, conèixer el territori, conversar amb la gent, compartir amb la companyia i, sobretot, menjar bé. Cada cop que entres en un teatre sents quelcom diferent.

I l’obra canvia?
Amb els bolos, sí, és clar. Vam estrenar a Temporada Alta de Girona fa quatre anys i vint funcions després durava vint minuts menys. Ara arriba a Barcelona perfectament rodada.

Això de voltar tant imposa una mena de teatre?
Nosaltres fem obres que es puguin veure tant al Poliorama com a Cambrils o Terrades. No portem escenografia. Només tres cadires i uns temes oberts al gran públic. No tindria sentit fer el mateix amb un Ibsen o un Strindberg.