Publicat el 17/04/2019

Oriol Mena i Valdearcos (Canyamars, 1987) és un pilot d’enduro català, campió del món en la categoria EJ el 2009 i guanyador del Junior Trophy als Sis Dies Internacionals d’Enduro com a integrant de l’equip estatal, els anys 2007, 2009 i 2010. També ha estat el millor pilot espanyol de motos del Ral·li Dakar 2019.

Quina va ser la influència del seu pare, Salvador Mena, perquè decidís dedicar-se al motociclisme?
El meu pare va competir a finals dels 70 i principis dels 80 en els Campionats d’Espanya d’enduro. Mai no em va imposar anar amb moto però sí que és cert que a casa sempre hi ha hagut motos i s’ha respirat olor de gasolina. Aquest fet va provocar que a mi, des de ben petit, les motos i tot el relacionat amb elles em cridés especialment l’atenció.
Amb quatre anys ja vaig tenir la meva primera moto, i vaig tenir clar que allò era el que m’agradava de veritat i que de gran volia ser pilot professional.

I com compaginava l’afició per la moto amb les tasques pròpies de ser infant: estudiar, jugar, etc.?
Anava a l’escola infantil de Dosrius (Escola del Pi) i a totes hores desitjava que sonés el timbre per sortir escopetejat. Recordo que baixava de l’autocar corrent per anar a casa els avis i agafar la moto pels boscos i camins del voltant.
A casa m’ho permetien si les notes de l’escola eren bones, així que intentava esforçar-me al màxim per aprovar i poder fer el que més m’agradava.
A banda de les motos, també vaig jugar durant diverses temporades a futbol sala; així també era una altra manera de fer esport i relacionar-me amb els companys, tot i que malauradament, degut a les competicions i coincidències del calendari, vaig anar deixant-ho de mica en mica i prioritzant sempre les motos.

El món del motociclisme és molt ampli, com decideix especialitzar-se en enduro?
Com he dit, el meu pare va córrer durant 5 o 6 anys en competicions nacionals d’aquesta especialitat. Recordo que abans de fer la meva primera cursa, ell es va assabentar que feien un Campionat de Catalunya d’Enduro per a nens i em va portar a veure un parell de curses per conèixer l’ambient. Allà ens vàrem trobar amb antics companys de curses del meu pare que hi duien els seus fills, i això el va animar a portar-m’hi a mi també. Recordo que el meu debut va ser a l’Enduret de Castellolí l’any 1994.

Quins són els seus referents esportius?
Els meus referents esportius sempre han estat tots aquells pilots que han hagut de lluitar davant de moltes adversitats per arribar el més amunt possible, i això no vol dir que hagin estat campions del món, sinó tots aquells que han tingut recompensa a tot l’esforç que hi han dedicat. Podria dir molts noms, però sens dubte algú per qui sempre he sentit una estima superior ha estat un pilot finès, Juha Salminen.

Com va ser el seu debut en enduro en el Campionat de Catalunya?
Ho recordo com si fos ahir. Va ser l’any 1994 a l’Enduret de nens de Castellolí. Vaig anar amb el meu pare i la meva mare el mateix diumenge al matí. Jo estava ben nerviós, potser feia dues nits que no dormia!. Recordo arribar allà i veure tota la resta de nois sense saber qui eren, però em van ajudar moltíssim i de seguida es van interessar per saber qui era jo. Si no recordo malament, crec que vaig tenir un petit problema amb la moto i vaig acabar en quart lloc.

El pas al Campionat d’Espanya, com va venir?
Va ser l’any 2003 quan vàrem decidir donar el pas al nacional en la categoria Júnior 125cc. A la Federació Catalana, dins la secció de l’enduro, hi treballava un amic meu i expilot (Xavi Lassat) que ens va ajudar a fer aquest pas i a aconseguir ajudes per poder anar-hi en condicions, juntament amb dos pilots més de la meva generació.
Cal mencionar que aleshores els equips que hi havia eren d’antics pilots de motos que coneixien el món de la competició i es fixaven molt en les joves promeses. En el meu cas va ser l’equip Gas Gas, dirigit per Josep M. Pibernat i per Narcís Casas, que em van facilitar l’entrada a casa seva i em van donar suport en tot el relacionat amb motos i recanvis per a les curses i entrenaments.
Actualment, tot això s’ha anat perdent, i el funcionament per arribar a competir fora d’un Campionat de Catalunya s’ha convertit en una autèntica dificultat per a les famílies amb pocs recursos econòmics, una llàstima.

Quina preparació li va caldre per fer el salt qualitatiu que li permet arribar al Campionat del món?
L’any 2004 vaig passar a formar part de la selecció nacional, un equip de la RFME que ens portava a córrer el Mundial.
En aquell moment vaig haver de prendre decisions importants, la més important els estudis. Jo tenia clar que volia ser campió del món i que era una molt bona oportunitat per poder fer el salt sense que els meus pares haguessin de fer un enorme esforç econòmic.
Estudiava a l’Institut d’Argentona i vaig compaginar part de l’ESO i el primer de batxillerat amb les curses: dificultat màxima per aprovar, però el que no em vaig treure en tres anys, m’ho vaig treure en cinc.
El segon de batxillerat, ja com a major d’edat, vaig decidir anar a estudiar de nits a l’IES Damià Campeny de Mataró; així tenia tots els matins lliures per poder entrenar.

Gas Gas, Yamaha, KTM, Husaberg… Què destacaria de la seva relació amb els equips pels quals ha passat?
Podria explicar moltíssimes històries i batalletes, però seré breu i clar.
Com en tots els esports d’elit, tot és molt maco i divertit fins que no has de demostrar alguna cosa. En el moment que passes a formar part d’un equip professional, on et veus «obligat» (i ho poso entre cometes) a fer una bona feina, la diversió passa a ser d’una altra manera, si és que hi és, i el bon rotllo entre tots els membres de l’equip va en funció d’una sola cosa, el RESULTAT.
Però bé, tinc molts bons records en tots els equips de què he format part, que en l’actualitat conserven només el nom, ja que els integrants no són els mateixos, i amb això és amb el que em quedo.
Com fa un gir en la seva trajectòria esportiva i decideix enfrontar-se al Ral·li Dakar?
Va ser l’any 2017, quan després de 14 anys consecutius fent el mundial i 15 fent el nacional, vaig decidir penjar les botes i posar el punt final a la meva trajectòria esportiva. No va ser precisament per fer mals resultats, sinó perquè econòmicament no em sortien els comptes.
Abans de plegar vaig decidir anar al Ral·li de Merzouga i viure l’experiència: no podia plegar sense provar-ho. Gràcies al patrocini de la família Escofet i Valldosera, vaig poder-hi anar.
Allà em vaig trobar amb un antic propietari de l’equip BMW al Mundial d’Enduro (2008-09 i 10), que curiosament havia fet un equip de ral·li (Hero-Speedbrain), i vàrem reviure les anècdotes d’aquells anys al mundial.
En acabar la cursa es va interessar i em va venir a veure per proposar-me formar part del seu equip de treball i anar al Dakar 2018 i 2019.
No m’ho vaig pensar dos cops i vaig recuperar la motivació per tornar a preparar-me bé i competir de nou al màxim nivell.

El 2018 acaba en setena posició a la general de motos en la seva primera participació al Dakar. El 2019 acaba en novena posició i com a millor pilot espanyol classificat. Quins reptes de futur es planteja en aquesta prova?
Tot just ara (31 març-5 abril) hem fet la primera cursa (Ral·li de Merzouga), on vaig acabar en 3a posició. La següent és el mes de juliol, que farem el Silk Way Rally (Moscou-Pequín); el novembre el Ral·li de Marroc, i tres tests de preparació a Tunísia, el Marroc i Dubai per arribar amb les màximes garanties al Dakar (gener 2020).

Per fer el Dakar, quina preparació és necessària?
Tinc la gran sort de poder comptar amb una beca al CAR de Sant Cugat (Centre d’Alt Rendiment Esportiu), on tots els millors especialistes em tracten per poder rendir al màxim, des de l’apartat físic i psíquic fins a l’alimentació i massatges.
En l’apartat tècnic de moto, combino molt els entrenaments de motocròs amb els entrenaments amb bici de muntanya, ja que sortir a entrenar amb la moto de ral·li és molt costós i haig de desplaçar-me fins al desert dels Monegres per trobar pistes ràpides i rodar amb comoditat.

Entrevista: Albert Calls.
Fotos: cedides

Deixa un comentari