Publicat el 11/05/2011

INTERPRETACIÓ: Michelle Jenner, Lluís Homar, Belén Rueda, Rubén Ochandiano
DIRECCIÓ: Montxo Armendáriz
DURADA: 90 min

Filmar la terrible angoixa constant amb què viu una víctima d’abusos sexuals per part del seu propi pare és tot un repte, fins i tot per al més experimentat dels cineastes. El principal perill que amenaça una pel·lícula d’aquestes característiques és la facilitat amb què es pot caure en el melodrama hiperbòlic o en l’espectacle de la misèria. Què es mostra i com es mostra són les qüestions fonamentals que defineixen tant l’argument com l’estètica del film. En aquest sentit, Montxo Armendáriz demostra la seva perícia i ens regala una obra moralment inqüestionable, intensa però sense excessos.
És clar que es pot discutir si calia una estructura narrativa tan emmarcada: si no es podria haver començat el relat in media res, elidint el primer abús que pateix Silvia sent només una nena, i haver deixat la narració oberta, o almenys no haver-la tancat amb tanta rotunditat. O si el pes del violoncel que arrossega pels carrers d’un Madrid plujós, gris, trist, no és una metàfora massa brusca, amb certes incoherències, almenys des del meu punt de vista, quan la música sembla ser un mitjà d’evasió i a la vegada es relaciona amb l’abús d’una manera quasi directa. També és criticable que la major part dels relats en primera persona que interrompen l’acció siguin massa teatrals, de manera que resten gran part de la càrrega emocional que haurien de transmetre.
Es poden fer aquestes recriminacions i, tot i així, gaudir enormement dels nombrosos encerts que omplen la pel·lícula. L’estoïcisme d’Armendáriz i del director de fotografia Álex Catalán en la posada en escena, amb pràcticament tot el metratge rodat amb la càmera a l’espatlla, seguint incansablement els moviments de la protagonista, és prova irrefutable del compromís del director amb les víctimes i demostra que es poden crear bons moments cinematogràfics sense utilitzar les grues, steadicams i altres invents que s’han convertit en el refugi dels directors insegurs quan no saben com resoldre una situació (és a dir el 95 per cent dels directors en el 95 per cent de les vegades).
Si hi afegim la nul·la utilització de música extradiegètica, deixant que els silencis i els sorolls de l’entorn urbà componguin la banda sonora, és evident que la pel·lícula no està dirigida al públic més crispeter i la recaptació a taquilla serà bastant moderada. Tot això ennobleix la cinta, demostrant un altre cop que el cinema a Espanya no està pas en crisi i que és el ridícul intent de vèncer el cinema hollywoodenc en el seu propi terreny el que ha fracassat.
Menció especial mereix Michelle Jenner, que aguanta excel·lentment tot el pes d’ésser l’absoluta protagonista en un paper molt difícil i arriscat, donant un pas decisiu en la seva carrera per allunyar-se de l’estereotip de “cara bonica” i poder abocar-se, si vol, a la interpretació de veritat.

Deixa un comentari