No habrá paz para los malvados

Durant els anys 90, Enrique Urbizu va dirigir un grapat de pel·lícules bastant irregulars. Ja en aquest segle, amb la col·laboració de Michel Gaztambide com a guionista, es va guanyar el suport de la crítica i una bona acollida de públic amb La caja 507 (2002) i, sobretot, amb La vida mancha (2003). També José Coronado va ressorgir com un actor a tenir en compte, en papers no habituals per a ell i aportant matisos als personatges molt per sobre dels usuals.
Urbizu fa cinema de gènere però ha anat desenvolupant un estil propi que el fa mereixedor de l’etiqueta d’autor. No oblidem que la política d’autors exposada pel crític André Bazin als anys 40 proposava que l’autor pot desenvolupar una obra personal dintre l’entramat de la indústria cinematogràfica.
El cinema negre i el suspens (o thriller, si ho preferiu) han sigut, segurament, els gèneres que més han interessat als directors autors, tot i que, ara mateix, des de Hollywood no parin de bombardejar-nos amb productes totalment impersonals.
No habrá paz… comença amb una intensa seqüència que defineix amb precisió el protagonista, Santos Trinidad (José Coronado), un policia en hores baixes amb impulsos autodestructius que el porten a matar tres persones sense cap justificació.
Després, la pel·lícula es desenvolupa des de dos punts de vista: el del mateix Trinidad en persecució de l’únic testimoni que escapa de l’escena del crim i el de la jutge Chacón (sorprenent, per positiva, primera incursió en el cinema de la cantant de Delafé y Las Flores Azules, Helena Miquel), que dirigeix la investigació del crim comès per Trinidad.
El magnífic contrast entre l’equilibrada Chacón i el caòtic Trinidad es desllueix una mica per a la falta de ritme en moments puntuals, però la perícia d’Urbizu com a director aconsegueix crear una atmosfera prou potent com per arribar amb energies suficients al desenllaç.
El resultat és més que satisfactori, potser no tant com alguns mitjans han propagat després de la seva exhibició al Zinemaldia de Donostia, però és, sens dubte, una de les millors pel·lícules de gènere que s’han fet a Espanya en els últims anys. Una obra entretinguda però sense gaires concessions al gran públic, de clima obscur però sense arribar al nihilisme total.
Per cert, Urbizu i Gaztambide s’han mostrat molt valents en el fet de relacionar, ni que sigui tangencialment, l’argument amb els atemptats de l’11-M, és força preocupant que un dels successos més determinants dels últims anys a Espanya no s’hagi vist reflectit en més obres.