Navidad xtraterrestre
Direcció: Stephen Chiodo
Interpretació: animació
Durada: 42 min / Gènere: comèdia, ciència-ficció
Arriba Nadal, i amb ell els especials nadalencs inunden les pantalles. Especials… i espacials. Sempre s’ha portat molt això de barrejar el Nadal amb altres cultures de l’espai exterior, com en aquella pel·lícula de sèrie B… Com es deia?
Passo les fletxes del catàleg de Netflix i tinc la sensació que cada pel·lícula nova que surt és el resultat de l’anterior. A la pantalla veig escrit Navidad Xtraterrestre. No era la que buscava, però els ingredients els té. Clico al Play.
Navidad Xtraterrestre pren com a base un conte escrit l’any 2015 per Stephen Chiodo, que és el director i forma part dels Chiodo Brothers (Charles, Stephen and Edward), els productors. I jo aquest nom l’he sentit abans… Però on?
La història tracta d’un alienígena anomenat X, provinent del planeta dels Clepts (nom que fa referència a la cleptomania), i la missió del qual consisteix a robar als habitants de la Terra la gravetat del planeta mitjançant una màquina que l’anul·la, per després xuclar-ho tot amb un superaspirador espacial.
Penso que bé podria tractar-se del guió d’una pel·lícula de sèrie B, i en fer-ho recordo on havia sentit el nom de Chiodo: Stephen Chiodo és el director del film de baix pressupost Payasos asesinos del espacio exterior, de 1988. I per acabar-ho d’adobar, els Chiodo Bros. van ser els creadors dels elements en stop-motion que apareixen a Elf (2003), aquella pel·lícula nadalenca de Jon Favreau.
Navidad Xtraterrestre reuneix totes i cadascuna de les característiques que defineixen els germans Chiodo; suposo que per això vaig pensar que la narració seria «apta per a adults», però m’equivocava.
La història és simple, i manté aquesta particular atmosfera de conte que es veu reforçada per la veu narradora del mateix Pare Noel, que inicia i tanca el film a l’estil d’Eduardo Manostijeras (1991). De fet, Navidad Xtraterrestre és com un Frankenstein del cine, una espècie de creació que pren parts d’altres pel·lícules d’una manera molt marcada per donar lloc al que veiem en pantalla. Quantes referències hi caben en 42 minuts?
Principalment ens trobem davant de la història de Com el Grinch va robar el Nadal! (1966) tractada des de la més pura innocència. Un modus operandi que, després del Dr. Seuss, també hem vist a pel·lícules com Pesadilla antes de Navidad, de Tim Burton. Però el que més m’ha sobtat és que en un moment determinat cita gairebé fil per randa el guió d’una escena de Lilo & Stitch (2002). Després de tantes coincidències acabes veient en X una barreja entre Stitch i l’E.T. i, si analitzem més a fons, segur que fins i tot ha tret suc d’aquella pel·lícula de sèrie B. Com es deia?
Ens trobem doncs amb el resultat d’una suma de factors: Grinch + E.T. + Lilo & Stitch + Eduardo Manostijeras + les idees enrevessades d’uns cineastes de sèrie B + el context de qualsevol pel·lícula nadalenca. Tot això amb un desenllaç simple que sense cap motiu es complica massa.
Com a conte està molt bé, però l’adaptació audiovisual se li queda una mica fluixa, potser per aquest intent massa exagerat per part dels Chiodo de dirigir-se a un públic infantil.
Per a un nen és una pel·lícula entretinguda, molt visual i amb una durada correcta, si el que es vol aconseguir és mantenir la seva atenció. Per a un adult, tot i ser curta, es fa llarga i monòtona. Com aquella pel·lícula de sèr… Santa Claus conquista a los marcianos! Aquesta era!
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
