Montserrat Carulla

Va anunciar que es retirava amb l’obra Iaia!, una comèdia que ha dut als escenaris en ‘família’. Com ha estat l’experiència d’aquesta representació tan reeixida, aquesta trobada tan especial amb el seu públic?

Ha estat molt especial, i molt emotiva. S’hi reunien molts factors: treballar amb el meu fill, compartir escenari amb el meu nét, i interpretar una dona que
—en moltes coses— em recordava la meva mare. Alhora, anar per tants indrets de Catalunya i rebre l’escalf tan proper del públic m’ho he pres una mica com un homenatge. I més en aquests moments tan especials per al nostre país. Ha estat fabulós.

Quin moment pensa que viu el teatre català actualment, vostè que ha viscut un llarg trajecte professional?

El teatre català, i el teatre en general, viuen en una crisi constant. La cultura, des de sempre, ha estat considerada injustament un luxe i una mica com si fos «l´últim de la colla». Ara, a més, ha de suportar un IVA absolutament abusiu, el més alt, de llarg, de tota Europa, i encara resulta més difícil. Però té salut gràcies als seus creadors, als seus professionals. Hi ha una nova fornada de dramaturgs molt interessant, directors i actors i actrius joves i molt ben preparats. Tenim molt de futur, però s’estan exigint massa sacrificis als professionals, que sovint han de córrer massa riscos per poder fer bé la seva feina. Alguna cosa ha de canviar, perquè un país sense un bon substrat cultural està condemnat al fracàs.

Ha viscut totes les batalles del món escènic: teatre, cinema, televisió… Per què, per moltes ‘noves tecnologies’ que arribin, el ‘teatre de tota la vida’ no caduca mai?

Perquè el teatre és viu, en directe i sense enganys. Al cinema o a la TV es pot repetir; al teatre no, és de debò i el públic ho demana, és una cosa especial i autèntica. Però no crec que hi hagi un «teatre de tota la vida», i que les noves tecnologies no s’hi puguin adaptar. El teatre ha de poder comptar amb les possibilitats que donen les noves tecnologies, però en el fons el que compta és que transmeti emocions, que estigui ben fet, que arribi a l’espectador. No val la pena distingir entre teatre modern i antic, sinó entre bon teatre i mal teatre. Una obra pot estar despullada de tot i ser bona, si els seus intèrprets són efectius. Una obra amb tot de coses mal fetes continua sent dolenta per molta faramalla que hi posis. Hem d’aprofitar els avantatges nous: una bona música o efectes sonors, millors dotacions d’il·luminació, vídeo, Internet, tot, però la base ha de ser bona i ben comunicada, amb la paraula, amb el gest o amb el que sigui que desperti les emocions del públic.

Ha conegut la dificultat d’interpretar teatre en català en temps en què no ha estat gens fàcil fer-ho. D’aquests anys, guarda el record d’algun moment que li hagi estat especialment difícil?

Van ser uns temps difícils, per la situació política, i engrescadors per la vida cultural de la ciutat. Potser el pitjor moment va ser entre principis i mitjans dels setanta, que vaig estar molt de temps sense treballar i acabada de separar del meu primer home. Però no tenia relació directa amb la situació política.

Des de les institucions, cal que es doni més suport al teatre català?

No en tinc cap dubte. Se’n dóna i és benvingut, però encara som molt lluny dels estàndards europeus. A banda d’incrementar l’ajut de les institucions, el que realment cal és una bona llei de mecenatge, com a les principals potències culturals, que permetin a les empreses privades i als mecenes particulars invertir en cultura a canvi d’avantatges fiscals interessants. En aquest tema anem molt endarrerits.

Fer teatre per a vostè ha estat també una actitud política de defensa de la llengua i del país. Com veu la situació, vostè que s’ha compromès políticament de manera clara, després de les eleccions del 27 de setembre, en aquest nou escenari polític, com mai no hauríem imaginat?

Tots fem política, cadascú des del seu àmbit. Jo hi he contribuït tan bé com he pogut. El moment és molt engrescador, genera molta il·lusió, però tot just estem començant. L’estat espanyol està posant molts pals a les rodes, i ho continuarà fent. El més important ara és no dividir-nos entre els que volem construir un nou estat, un nou país. I crec que això no ho atura ningú.

Quins serien els seus referents del món del teatre si n’hagués de concretar alguns?

He tingut la sort de veure grans actors i actrius, i de treballar amb molts d’ells, i també amb directors i autors meravellosos. Com a directors, i a tall d’exemple, podria destacar José Luis Alonso, Mario Gas, Lluís Pasqual i Joan Ollé. He après al costat de professionals molt bons, la llista seria interminable: Paquita Ferràndiz, Rafael Anglada, Carme Contreras, Joan Capri, Carles Lloret, Josep Ignasi Abadal, José Bódalo, Miguel Ángel, Julia Gutiérrez Caba, Alfred Alcón, Guillermo Marín, Enric Guitart, Maria Fernanda D’Ocón, José Maria Rodero, Ana Maria Ventura, Manuel Alexandre…
I tants d’altres, no acabaria mai la llista. I, ara, de la gent jove, també n’aprenc, també la prenc com a referent. T’has de posar al dia, el teatre —com tot— evoluciona, i mai no pares d’aprendre.

L’afició escènica, d’on li va venir?

De molt petita ja la devia tenir, era molt comediant. A casa es feien un fart de riure amb les meves imitacions de la Betty Boop. I de ben joveneta llegia poemes en públic, de seguida la ràdio, després el teatre d’aficionats, el cinema… Quan em vaig casar i vaig tenir els fills vaig fer una aturada llarga, fins que un dia em vaig dir «o tornes a fer teatre o et moriràs».
I fins ara.

Connectar amb el públic no deu ser gens fàcil. Què cal per fer-ho?

No hi ha cap vareta màgica. Treball, molt de treball, de memòria, de disciplina, escoltar els teus companys d’escena, posar-te a la pell del personatge i lliurar-t’hi completament. Jo ho passo fatal quan començo a assajar, em sento perduda, veig el personatge com un fantasma, distant, que no es deixa atrapar. Però hi ha un moment que és com si l’agafés amb les mans, em dic «ja et tinc» i me’l poso a dins.

En la vida d’una actriu cal saber trobar el moment de dir adéu als escenaris. No deu ser gens fàcil. S’hi pensa molt abans d’arribar a aquest moment?

Jo no he dit adéu a la professió. Cinema i TV en continuaré fent. El que vaig voler deixar clar és que no tornaria a assumir un paper de responsabilitat dalt d’un escenari, perquè no vull patir, ni fer patir els companys i el públic. Ho he vist en altres companys, que s’entossudien a continuar encara que els fallés la memòria, i es quedaven en blanc. No vull que em passi, això. Ara que, vés a saber, potser me n’oblido, que m’he retirat, i si m’arriba un paperet petit o mitjà, i bonic, m’ho repenso.

Quina és la seva relació amb el Maresme?

El meu fill hi va viure durant un parell d’anys, a Vilassar de Mar, i hi va néixer el meu nét, l’Aleix. I no hi ha cap teatre del Maresme on jo no hi hagi actuat. M’agrada molt, tot i que he de confessar que la meva debilitat és la Costa Brava.