Publicat el 25/05/2011

INTERPRETACIÓ: Owen Wilson, Rachel McAdams, Marion Cotillard, Michael Sheen, Kathy Bates,
Carla Bruni
DIRECCIÓ: Woody Allen
DURADA: 100 min

Com cada any arriba la nova pel·lícula de Woody Allen a les nostres pantalles. És admirable que mantingui el ritme de producció constant, i a sobre ens regali, de tant en tant, algunes de les millors obres del cinema contemporani. Si bé es poden qualificar de mediocres alguns dels seus films, no estic segur que es pugui dir de cap ni un que sigui un absolut despropòsit (ni tan sols la tan criticada Vicky Cristina Barcelona, que a mi, personalment, em sembla una pel·lícula notable).
Amb Midnight in Paris, el mestre torna a molts dels temes i angoixes personals que poblen les seves obres. La crisi creativa de l’autor, la crisi de parella, les difoses fronteres entre l’alta cultura i la cultura popular, la cerca de la identitat, tot barrejat en un joc que porta el cinema de postal a un altre nivell. Allen ens deixa ben clar des del mateix inici de la pel·lícula que ens mostrarà el París més turístic (no en va el protagonista és un turista americà, com ho eren Vicky i Cristina a Barcelona), però a més a més, ens proposa un joc ben interessant: què passa si el turista viatja al París dels anys 20? Uns anys 20 mítics, on trobem gran part dels intel·lectuals i artistes de l’època (F. Scott Fitzgerald i senyora, Ernest Hemingway, Pablo Picasso, Dalí, Man Ray, Luis Buñuel…), òbviament referències pròpies del mateix Woody Allen, però també la base sobre la qual s’ha format l’evolució de l’art del segle XX. Com no podia ser d’una altra manera Allen parodia sense més contemplacions els personatges històrics, fent-los seus i articulant alguns dels millors gags que ha creat en els últims temps. I quan sembla que ja no pot anar a més, ens sorprèn amb una reblada de clau tan natural que ja li hauria agradat a Cristopher Nolan per a Origen.
La pel·lícula ens planteja, doncs, una interessant reflexió sobre la idealització, no només de les ciutats, sinó de les èpoques passades. Allen ens regala una dissertació sobre la mitificació dels personatges i fets històrics, que idealitzem en el nostre imaginari, en un intent de fugir de la realitat que ens envolta. Pot semblar sorprenent l’optimisme i vitalisme que es respira durant la major part del metratge, però no ens enganyem, una petita ombra de malenconia sobrevola el final feliç. Una altra obra rodona del mestre.

Deixa un comentari