Publicat el 22/02/2017

INTERPRETACIÓ
Casey Affleck, Michelle Williams, Kyle Chandler, Lucas Hedges, Tate Donovan, Erica McDermott
DIRECCIÓ Kenneth Lonergan
DURADA 135 min
GÈNERE Drama

El més difícil és expressar sense dictar. Mostrar sense assenyalar, plasmar sense ressaltar, parlar sense cridar. Deixar que el discurs es faci entendre sense explicar-lo, esperar que l’espectador sintonitzi amb ell sense dir-lo textualment. Ser discret. Aconseguir que el públic deixi de veure la pantalla, convertir-lo en un observador que contempla els esdeveniments sense qüestionar-los. I finalment conduir-lo amb subtilesa cap al terreny desitjat, fer-lo sortir de la sala amb una sensació concreta. Aquests elements són els que caracteritzen el bon cinema i converteixen les pel·lícules en un viatge.
Manchester frente al mar és una pel·lícula tan modesta que el seu caràcter tràgic gairebé passa desapercebut. Kenneth Lonergan s’explica amb sentit de l’humor i distensió, sense restar ni una sola engruna de gravetat a la tragèdia però fugint de la grandiloqüència. El drama es manifesta sol, sense necessitat de guarniments embafadors ni (gaires) músiques nostàlgiques. Una desdramatització que funciona en gran part gràcies a l’ús del gag: gairebé sembla que el director no vulgui desaprofitar ni una sola ocasió per desplegar la seva bateria d’acudits, atrevint-se fins i tot a trepitjar el terreny de l’humor negre.
Lonergan ens parla a través dels seus personatges però sense verbalitzar el discurs. El significat de les converses que mantenen mai no és literal, sinó que aquestes funcionen com una eina destinada a fer entendre, a plasmar, la situació o estat d’ànim en què es troben. Per això les seqüències de tota la pel·lícula desprenen tantes emocions: és com si el director exprimís el múscul emocional que reservem a les relacions humanes, fent-ne aflorar tota mena de sensacions que de vegades són molt explícites i de vegades molt subtils. Una escala de graus en què el pla general juga un paper molt important; recurs, val a dir, que pràcticament es converteix en un personatge més i que ajuda a respectar l’espai vital dels protagonistes.
Així, amb sentit de l’humor, modèstia i discreció, Kennet Lonergan construeix la seva pel·lícula sense moralitats ni lliçons universals. Una pel·lícula que suggereix més que afirma i que planteja interrogants la resposta dels quals depèn de com s’interpreti el «viatge» de cada personatge. I que, dit sigui de passada, malgrat la seva temàtica i llarga durada es fa molt més curta i digerible que tants altres títols de duració i temàtica molt més modestes.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari