Llenar el vacío

Llenar el vacío és un producte subjecte a crear debat entre dos conceptes ocasionalment oposats: l’abstinència de fer judicis morals en nom del respecte cap a una cultura aliena i la defensa incondicional de determinats «valors universals». En el cas present, som al davant de qüestions com els matrimonis concertats i l’honorabilitat de l’individu com a resultat de l’acatament d’unes normes preestablertes. Centrem-nos en el cas, doncs, de la futura cerimònia matrimonial de Shiba, que es converteix en un tema de discussió sobre el qual tota la família sembla tenir-hi alguna cosa a dir. Això respon a un cas de violació a la privacitat o és senzillament una forma diferent d’entendre les regles socials?

Probablement no digui res de nou en afirmar que aquest és un debat entre dos bàndols difícilment conciliables. Per a bé o per a mal, encara no hi ha cap fórmula universal capaç de fixar quin és el punt exacte en què una tradició esdevé maltractament o en quin moment un costum passa a ser una imposició injusta. Al davant d’aquest conflicte, i centrant ja l’atenció en la pel·lícula, un servidor opta per un tercer posicionament: més enllà de la possible legitimitat de les accions que contemplem en aquest relat, més enllà fins i tot de la possibilitat que els esdeveniments responguin a una jerarquia social injusta, res del que explica Llenar el vacío desperta en mi el més mínim interès (entengui’s que no em refereixo a la cultura en ella mateixa ni tampoc als seus costums, sinó exclusivament a l’esmentada pel·lícula).

D’una banda, el posicionament de la narradora en relació als fets que s’hi mostren és tan poc compromès que tota possibilitat de debat queda anul·lada. D’una altra, tant l’estructura del relat com l’execució formal són tan insubstancials que l’únic que ens queda és una pel·lícula d’embolics propis del més convencional fulletó televisiu. És a dir que Llenar el vacío no funciona ni com a exercici reflexiu sobre la moralitat de determinats costums, ni com a exposició objectiva d’una sèrie d’esdeveniments que despertin el nostre interès (entenent, això últim, com el mínim que s’espera de qualsevol producte cinematogràfic). És per aquesta raó que un servidor opta per entendre la pel·lícula de Rama Burshtein com un periscopi a través del qual podem observar una cultura que ens és aliena, cosa que la converteix en un objecte interessant només per a aquells que desconeguin l’estil de vida d’un sector social determinat. Més enllà, no trobo cap motiu per reivindicar cap mena de qualitat en aquest producte, ja que el seu valor artístic em sembla absolutament inexistent.

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala