Las aventuras del doctor Dolittle | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 27/02/2020

INTERPRETACIÓ
Robert Downey Jr, Harry Collet, Michael Sheen, Antonio Banderas
DIRECCIÓ Stephen Gaghan
DURADA 101 min
GÈNERE Comèdia familiar

Quina és la diferència entre el cine familiar i el cine infantil?

Aparentment no n’hi ha cap.

Quan busques a Google, tots dos són considerats una sola categoria, i sens dubte això hauria de canviar.

L’altre dia vaig anar al cine a veure Las aventuras del doctor Dolittle amb els meus cosins de 8 i 12 anys. En sortir de la sala, com és habitual vaig preguntar: «Què? Us ha agradat?», i ells van respondre que sí. Em va sorprendre. Vaig pensar que potser el meu cervell ja no estava fet per a aquest tipus de pel·lícules i vaig comprendre els prejudicis de la meva mare cada cop que li dic de veure una d’animació.

Vam sortir del cinema i de camí a casa no es va parlar més del tema. Semblava que l’estona que havíem passat dins del cine fos només un parèntesi de la nostra tarda que ja havíem tancat. La seva única preocupació a partir d’aquell moment era pensar què faríem les hores que quedaven abans que es fes de nit. Jo, en canvi, recordava quan era petita i sortia del cine comentant escenes i veient projectada sobre meu l’ombra del protagonista.

És evident que últimament alguna cosa està fallant dins del gènere cinematogràfic que considerem com a familiar. Per què? Perquè no ho és.

Un càsting de renom (entre els animals trobem veus com les de Marion Cotillard, John Cena, Selena Gómez, Emma Thompson i Tom Holland) i una banda sonora tan bona com recognoscible, a càrrec del gran compositor Danny Elfman (sense dubte el millor de la pel·lícula): amb aquests elements es podria dir que en comptes de reunir esforços per dotar la història de cap i peus, el que han reunit han estat extremitats que tot i ser funcionals no tenen cos al qual subjectar-se. Aquest film no s’ajusta gens a les expectatives d’un públic familiar, sinó a les d’un públic infantil, i tot i això considero que la quitxalla es mereix una mica més de coherència en els productes que consumeix.

Penso que la seva durada es massa llarga per a un públic objectiu tan jove. 101 minuts de cinta. 1 hora i 41 minuts que s’eternitzen fins i tot al rellotge d’un adult que acompanya el seu fill al cinema. L’inici i el nus s’allarguen tant que el final s’acaba resolent a correcuita. Vaig pensar: «Portem massa estona mirant la pantalla i aquesta música sona a desenllaç, però encara ens trobem en ple nus». I llavors el desfan sense traves i pum: crèdits.

D’acord, tracta temes importants com les injustícies i el respecte als animals, però el missatge no arriba. I teniu tota la raó si em dieu que el meu criteri no és el del target al qual es dirigeix (considerant la pel·lícula com a infantil, no com a familiar), però si jo pregunto a un nen de vuit anys quina ha estat la seva escena preferida i no em sap donar una resposta perquè ni tan sols n’hi ha hagut una que l’hagi marcat, llavors tenim un problema.

El seu humor és massa simple. Personatges com el que interpreta Michael Sheen em recorden sobreactuacions forçades com la de Robbie Rotten de la sèrie infantil LazyTown, que evidencien el paper de «dolent de la pel·lícula» mitjançant mirades i moviments exagerats. Un toc d’estupidesa i enveja no amagada i ja ho tindríem (és una explicació redundant, però encara ho és més veure les seves escenes).

Donar sentit a un guió és dur. Convertir el guió en pel·lícula encara més. Per aquest motiu sempre tracto tots els films de què parlo amb el màxim respecte, perquè respecto el cinema. La pregunta és… fins a quin punt ens respecta el cinema a nosaltres quan s’ha convertit en un negoci, i els remakes es fan per encàrrec amb títols orfes que busquen algú que escrigui la seva història pel simple fet de voler-la vendre?

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari