L’any que no arribava la tardor
Una vegada hi va haver un any que no arribava la tardor. La calor i la xafogor de l’estiu es perllongaven amb insistència, fent que el paisatge quedés ben socarrimat. Les orenetes feia temps que havien emprès el vol cap a climes més propicis. Tothom pel carrer es preguntava: «Has vist la tardor?», sense cap resposta que els assossegués. Ja els agradava l’estiu, ja, però només tres mesos, que és el que toca; més, ja és passar-se. El cos ja en tenia prou, de calor, les plantes de les terrasses estaven completament rostides i l’aigua que els arribava no era suficient per alliberar-les d’aquella xardor.
Tothom deia: «Arribarà l’hivern de cop i caurem tots malalts perquè res no haurà fet possible que la naturalesa s’habituï al canvi gradual de temperatura. On ha anat la tardor?».
La tardor, pobreta, estava confinada en un clot de la muntanya pelada. S’hi havia tancat perquè havia agafat una malura incurable. No s’havia inventat el medicament que la pogués guarir. Ella patia en silenci perquè sabia que tots l’esperàvem, convençuts de la seva comesa.
Un bon matí va passar per la muntanya pelada un home savi, d’aquells que coneixen el sentit de la vida, els processos humans, les herbes remeieres, i en veure la tardor arraulida li digué: «Què et passa?». Ella respongué: «Una malura desconeguda m’ha deixat fora de combat, i com que no puc fer la meva feina m’he hagut d’amagar».
L’home savi li digué: «Tardor, escolta, aquí en aquest forat no fas res de bo, ni per a tu ni per a la gent que t’espera. La teva comesa principal és la teva presència, la presència amorosa que ho embolcalla tot amb aquella escalforeta tèbia que fa que poc a poc l’estiu vagi esdevenint hivern. A tu no et cal fer res més que ser-hi, la teva presència és la teva funció principal, i si tu fas la teva funció, sanaràs i faràs el miracle al teu voltant que tothom espera que facis, com cada any». I la tardor així ho va fer.
Sovint tenim la impressió que si no estem al màxim de les nostres facultats, no som útils, i això no és cert. La nostra sola presència ja és un estímul per a l’univers. La perfecció en el nostre món és un miratge inabastable, en aquest nivell de consciència nostra no podem encara ser perfectes. Per tant, acceptant d’entrada les nostres mancances, les nostres dificultats, els nostres errors inevitables, hem d’estar presents amb un sol desig: estimar bojament i aferrissada tot allò que ens envolta. Perquè l’amor tot ho sana, tot ho fa reviure, tot ho posa al seu lloc.
En el fons només es tracta de prendre consciència que tot allò que tenim és un bé rebut, un bé regalat en el moment del nostre naixement, que ens farà satisfets en la mesura que el compartim amb tots aquells que ens envolten. Només així no s’aturarà mai el cicle de la natura, perquè cadascú de nosaltres posarà el granet de sorra que li pertoca per fer del nostre món un lloc més acollidor, més amorós, més habitable. No ens avergonyim de les nostres imperfeccions i mostrem la nostra part més lluminosa, més gentil, més amorosa i indispensable per millorar l’entorn.
Regina Ferrando i Ferran
reginaferrando.simplesite.com
A/e: regina@reginaferrando.cat