Publicat el 05/09/2019

INTERPRETACIÓ
Itsaso Arana, Vito Sanz, Joe Manjón, Isabelle Stoffel, Luis Heras, Mikele Urroz, María Herrador, Naiara Carmona
DIRECCIÓ Jonás Trueba
DURADA 125 min
GÈNERE Drama / Comèdia / Estiu

La virgen de agosto és una partida de zero. Jonás Trueba regala a la seva protagonista l’oportunitat d’omplir la seva vida amb el contingut que ella triï. Eva, instal·lada en un apartament cedit temporalment per un conegut, jeu al sofà del seu menjador, passeja pels carrers de Madrid, observa desconeguts. Els seus actes no tenen rumb, són la ingènua interacció amb el context. És el mes d’agost, la ciutat respira descans. Tota aquesta placidesa s’anirà carregant a poc a poc de modestos esdeveniments. La trobada amb antics i nous coneguts modificarà el dia a dia de l’Eva, que haurà d’escollir quant del seu passat conserva i quins nous camins agafa. El seu perfil s’anirà dibuixant a través d’aquestes decisions, la personalitat que l’espectador descobreixi en ella serà la que el mateix personatge haurà anat construint. Una bella metàfora de la «realització personal».

Però tot això importaria molt poc si el producte no tingués un contingut, una ànima que li donés vida. Afortunadament, la té i es pot palpar, especialment en dos aspectes: el primer, la naturalitat de la relació causa-efecte que recobreix tota la pel·lícula. Tot i que la protagonista pren decisions inesperades, els fets se succeeixen d’una forma bellament versemblant. L’altre aspecte és aquesta llum, aquesta espurna que s’intueix en els diàlegs. Perquè, francament, l’argument de La virgen de agosto no té grans detonants ni seqüències dramàtiques colpidores. Però l’aura que rodeja cada un dels personatges, tan plens de vida, tan plens d’història, resulta més que suficient. Per això és fàcil sentir-se identificat amb moltes de les observacions, reflexions i inquietuds que comparteixen entre ells.

A més, Jonás Trueba sap coronar la seva història amb un romanç tan bonic com creïble. Un detall que, acostumats com ens té el cinema contemporani a la idíl·lica, utòpica i mel·líflua història d’amor d’estiu, sembla gairebé un miracle. Per a l’Eva, la trobada de l’amor no és cap gran esdeveniment, només un episodi més. En realitat, sembla igual d’important que la companyia dels seus amics o els bons moments que li pot donar un concert de festa major. D’altra banda, la interacció entre els dos personatges és tan senzilla, creïble i sincera que gairebé no es pot evitar sentir, en observar-los, certa incomoditat: la que produeix saber-se observadors de la intimitat, marca del millor cinema intimista; l’obligada incomoditat que hauria de produir qualsevol pel·lícula que es proposés exercir de mirador cap a la vida d’un personatge «real».

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari