La fiesta del más allá

Direcció: Stephen Herek
Interpretació: Victoria Justice, Midori Francis, Robyn Scott, Timothy Renouf,
Adam Garcia, Gloria Garcia, Spencer Sutherland
Durada: 109 min
Gènere: Comèdia, drama, fantasia

La fiesta del más allá (Afterlife of the Party) és la nova comèdia sobrenatural dirigida per l’estatunidenc Stephen Herek i escrita per Carrie Freedle, estrenada a Netflix aquest setembre.

Sota la consigna «viure de pressa, morir jove», la pel·lícula ens presenta un escenari entre la vida i la mort, on un fantasma amb assumptes pendents té l’oportunitat de redimir-se dels seus errors.

La protagonista d’aquest dramàtic fet és la Cassie, una organitzadora d’esdeveniments que una setmana abans de fer els 25 anys passa a ser l’ànima de la festa, literalment.

Com si es tractés d’una pel·lícula de Disney Channel, i protagonitzada per Victoria Justice, coneguda anteriorment com a actriu de Nickelodeon (Zoey 101, Victorious), aquesta història no aporta res de nou. Els seus personatges, situats a l’equador de la vintena, semblen apel·lar a un públic més jove, a jutjar pels seus comportaments immadurs, propis de l’adolescència. Temes com l’amistat, la família i el perdó són tractats de manera senzilla, sense gaire aprofundiment ni embolics exagerats que ens desviïn del camí. Simplement entreteniment.

Però que això no ens despisti: tot i semblar un telefilm poc treballat, s’hi tracten afers reals de manera directa i efectiva. La subestimada crisi dels 20 surt a la llum. Perquè alguna cosa passa durant aquesta dècada; i si no, que els ho expliquin als del Club dels 27. Ara bé, més enllà de la qüestió de l’edat, la pel·lícula deixa clar que tot resideix en la manera com breguem amb aquesta crisi identitària. De vegades les qüestions vitals s’acaben resolent. D’altres, no.

En el cas de la Cassie, podria dir-se que reuneix tots els patrons per no superar-la: perfil impulsiu, esperit lliure i ferides psicològiques d’infantesa. Irònicament, si ho fa, no serà en vida.

Predictible fins al final, però amb certs detalls que sorprenen, aquesta no és una d’aquelles pel·lícules que mires per curiositat, sinó per passar el temps. De fet, de vegades no és ni una d’aquelles pel·lícules que mires. Perquè no, no és bona. Però fa la seva funció lucrativa, i això és un punt a valorar.

S’ha d’admetre que els recursos estan ben estudiats, i s’agraeix el canvi de vestuari de la Cassie que ens permet saber en quin dia som. D’altra banda, presenta alguns errors i es caracteritza per donar poques explicacions, però tampoc no podem demanar més.

La mirem sabent com acabarà i, així i tot, el conjunt del film és eficaç. Perquè La fiesta del más allà és una obra a la qual no hem d’exigir gaire. És entretinguda i simpàtica, fins al punt que aconsegueix treure dramatisme a la mort, fent-la apta per a totes les edats i canviant una llàgrima per un somriure.

Sigui com sigui, i lluny de considerar-la una bona pel·lícula, podem valorar més enllà de la seva simplicitat. Perquè si de manera simple és capaç de tractar tot això, amb uns valors clars i una narració adequada perfectament als paràmetres del seu públic objectiu pot ser que tampoc no sigui tan dolenta.

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com