Publicat el 27/06/2019

INTERPRETACIÓ
Fabrice Luchini, Camille Cottin, Alice Isaaz, Bastien Bouillon
DIRECCIÓ Rémi Bezançon
DURADA 100 min
GÈNERE Comèdia. Intriga. Thriller. Literatura

Jean-Michel està decidit a descobrir qui és l’autèntic autor de l’obra literària que acapara totes les llibreries franceses. Segons el crític, el seu èxit es deu exclusivament a la història (feta pública per tots els mitjans) sobre el seu escriptor, un cuiner inculte que no havia llegit ni un sol llibre. Al seu entendre, un engany publicitari. Però, irònicament, no és conscient que en intentar destruir aquesta «novel·la fora de la novel·la» n’està escrivint una de pròpia. Aquí està, de fet, bona part de l’atractiu d’aquest títol: tot ell és la «novel·la fora de la novel·la». I el metallenguatge no acaba aquí. En cert moment de la pel·lícula, el personatge queda, com a part de la seva investigació, amb un determinat cercle de lectors que asseguren que en les seves tertúlies no té cabuda cap tipus de material que s’allunyi del gènere policíac. Amb aquest petit detall, el director es dona la llicència còmica que porta utilitzant des del primer acte: la de construir el seu treball com si estigués fent una (paròdia de) pel·lícula de detectius. És un gest carregat de relativisme i autoconsciència i que atorga al producte un aire de modèstia i simpatia molt benvingut.

I aquest aire impregna tota la pel·lícula. Des de la seva estructura narrativa, passant per la planificació i muntatge, fins al seu tipus d’humor. En realitat, La biblioteca de los libros rechazados pretén analitzar qüestions intel·lectuals des d’un prisma convencional. Per això la seva visualització és tan agraïda: sembla que assistíssim a la projecció d’un divertiment per a intel·ligents acabats d’iniciar. De fet, l’exercici de Rémi Bezançon pot suposar un entretingut passatemps per a l’espectador atent: el director es dedica a reproduir tots i cadascun dels tòpics del cinema policíac d’una manera tan exagerada (girs de guió inclosos) que gairebé sembla estar desafiant el públic a preveure’ls. Aquesta autoconsciència, aquest metallenguatge passat pel filtre de l’estructura dinàmica, recorda en certa manera, salvant llargues distàncies, a una altra pel·lícula també protagonitzada per Fabrice Luccini: En la casa. Tot i que el treball d’Ozon pertany a una altra categoria —sens dubte conté una reflexió molt més madura i punyent—, els dos treballs comparteixen la capacitat de fer entretingut el que és complex i de combinar amb eficàcia humor i reflexió.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari