Publicat el 02/11/2011
L’escriptor mataroní Jordi Carrión, després de publicar la novel·la Los muertos -punt d’inflexió en la seva trajectòria narrativa, que compta amb d’altres obres de solidesa literària com Australia. Un viaje-, ha tret l’assaig Teleshakespeare. En el seu nou treball ens parla d’una de les matèries que domina, les telesèries nord-americanes, referent de la cultura popular i icona d’aquests temps 2.0 de canvi i transformació. Parlem amb Carrión d’un fenomen que anirà a més en els propers anys i que cada dia captiva milions de persones.

Què ens vol explicar a través del seu nou llibre, Teleshakespeare?
És un assaig sobre les millors sèries nord-americanes actuals, com ara Els Soprano, The Wire, Juego de tronos o Fringe. Les analitzo com si es tractés d’obres literàries o de bones pel·lícules, en el seu context històric, i amb cert grau de fan.


Les sèries televisives sembla que guanyen ja el cinema en predilecció del públic. Per què?
Perquè s’adapten millor a les noves pantalles (com ara l’ordinador o l’i-Pad) i a les converses en les xarxes socials, d’una banda; i perquè són realment molt bones, i amb un ritme i una extensió que permeten desenvolupar trames i personatges complexos.


Quines serien les sèries més seguides a Espanya actualment?
No he treballat sobre les catalanes i espanyoles; pel que fa a les nord-americanes, n’hi ha algunes que no m’interessen gaire, com ara Navy o El mentalista.


I les claus de l’èxit d’aquest tipus de productes televisius, cada cop més implantats i més seguits, quines són?
Personatges fascinants, sovint perversos; i finals que enganxen, que conviden a veure el següent capítol…


The Wire, Carnival, Lost, Hermanos de sangre, The Pacific, Sexo en Nueva York, Els Soprano… apostes sòlides com Crematorio fetes des d’Espanya… estem davant d’un canvi de l’usuari de la televisió? O l’èxit de les sèries ja ve de fa anys, quan érem petits i també en miràvem d’altres?
Als 90 es va produir el canvi amb Twin Peaks, Canción triste de Hill Street o Homicidio, d’això en parlo al pròleg del llibre…
 Però fins i tot a les sèries hi ha categories. Per exemple, les d’HBO tenen un segell propi de qualitat.
Sens dubte, les cadenes de televisió tenen el seu propi estil: ara mateix, les millors sèries són les d’HBO, i les de FOX i AMC.


El fet de poder-te descarregar els capítols de les sèries o de veure’ls on line dóna una nova perspectiva del televident?
Sí. I el fet de comentar-les en directe a les xarxes socials (recordem el final de Lost) o el fet de poder accedir a tota mena de jocs, informació, vídeos, etc., a les pàgines webs de les mateixes sèries. La de Mad Men, per exemple, incorpora receptes de còctels o simulacions de vestuari segons la moda dels anys 60.


L’audiència és qui determina que segueixin o no les sèries? Hem creat un gran monstre?
En el cas de les sèries americanes, és l’audiència dels EUA, que en el cas d’HBO i altres canals per cable no ha de ser tan alta com en la televisió generalista o pública. La quota dels abonats paga en part la producció; però la seva pervivència, és clar, depèn de l’audiència, encara que sigui menor…


De quines sèries, en general, és seguidor vostè? I espanyoles, quines recomanaria?
Ara mateix estic veient The Good Wife, Dexter, Juego de tronos i Los Borgia. Tinc ganes de veure Crematorio, però encara no ho he fet.


A qui no hagi entrat en aquest món, quin primer pas és recomanable, a més de llegir-se el seu llibre?
Em sembla que de les sèries que analitzo a Teleshakespeare, la millor com a introducció és Six Feet Under, perquè és una gran sèrie, d’un gran creador (Alan Ball, el director d’American Beauty), però té molts elements de “culebrot”, és a dir, és una mena d’híbrid entre les sèries de grans famílies dels 80 (com ara Dinastia) i les del segle XXI (com ara El ala oeste de la Casa Blanca), molt ben feta i amb uns guions ben punyents.


Les sèries contribueixen a crear un nou imaginari col·lectiu?
Sens dubte. No mirem ara la política, la realitat o la fantasia amb els mateixos ulls, després de convertir-nos en testimonis del Despatx Oval o de seguir durant anys les aventures i els misteris de l’Illa.


El futur sembla que esborrarà fins i tot la televisió i podrem seguir les sèries -com ja es fa- en altres aparells electrònics i de nous que s’inventaran. Més enllà del suport en què les mirem, el que perviu és la trama, els personatges, l’interès… la capacitat de seduir a través de la narració?
Això no desapareixerà mai. Fa segles, era una fascinació oral (El Quixot es llegia a les places); ara és una fascinació que es troba en els videoclips, en la publicitat, en les campanyes polítiques, en les novel·les, en les sèries…

Deixa un comentari