Publicat el 23/05/2012
Isabel Rodríguez Vila és fotògrafa, escriptora i infermera. Nascuda a Barcelona, resideix a Cabrils des de fa 32 anys. Recentment ha publicat el llibre Descubriendo el corazón de la tierra, un relat on descriu l’experiència vital i espiritual que la va dur a trobar la seva vocació com a cooperant. Una crida que la va impulsar a diplomar-se com a infermera l’any 1992 per tal de poder col·laborar amb el seu marit, cirurgià, en països en vies de desenvolupament. Des de 2003 és vicepresidenta de l’associació Misión y Desarrollo para Goundi i l’any 2009 va escriure el seu primer llibre solidari, Goundi, unas vacaciones diferentes (Plataforma Editorial). Amb els beneficis obtinguts es van poder remodelar els dispensaris de l’hospital d’aquesta població del Txad. Els guanys del seu nou llibre, que també publica Plataforma Editorial, es destinaran a la construcció d’un nou Centre de Salut per a aquest hospital

Els seus llibres tenen un clar component solidari.
Crec que és normal que el tinguin atès que, tant el primer com aquest segon, han estat escrits en un moment de la meva vida en què estic completament immersa en això. Fins i tot han estat escrits estant de cooperació a l’hospital de Goundi.


El més recent, Descubriendo el corazón de la tierra, té molts elements autobiogràfics. Li ha costat més d’escriure que l’anterior?
Ha estat un gran exercici d’anàlisi, de tancar els ulls, rememorar, deixar fluir aquests records i donar-los forma procurant entrellaçar les descripcions dels llocs amb les aventures, experiències i els aprenentatges, per poder plasmar en els relats allò que vull transmetre al lector, la forma en què, poc a poc, he anat canviant el meu xip.


Hi ha un moment o un fet concret que li desvetlli la seva vocació, o es tracta d’un procés més lent, fruit de l’experiència i dels anys?
Ja en l’adolescència sentia veritable admiració per la vida de missió i els missioners. Em vaig educar en un col·legi religiós, “La Mercè”, Hnas. Mercedarias misioneras, i sempre vaig pensar que un dia jo també ho seria. Vaig conèixer a Mario, un estudiant de medicina amb les mateixes il·lusions, el 1966 (avui el meu marit) i el moment va arribar el 1991.


Ara és un mal moment per obtenir suport per als projectes humanitaris?
Certament ho és. La crisi està afectant a tots els sectors. Aquí, al nostre món, uns malviuen mentre que uns altres s’enriqueixen… sempre hi ha qui treu profit de l’adversitat aliena, però, en una paraula, aquí ningú es mor de gana. El veritablement trist és conèixer que el nostre govern retalla en un 45% les ajudes en cooperació internacional a gent que passa fam, que està desplaçada i que viu en camps de refugiats, ells si que moren de gana, per a tots ells és tan mal moment que si no s’actua amb urgència acabaran morint!


Creu que la gent està suficientment conscienciada de la greu problemàtica existent al món? El que caldria és veure-ho en el lloc en qüestió?
Conscienciada no ho sé, informada sí… però és molest escoltar i saber del sofriment aliè, és incòmode veure en els mitjans les brutalitats, massacres, penúries, etc. a què ens tenen acostumats i arriba un punt que has de defensar-te canviant de canal. És com passar el full d’un llibre, però la història segueix. Per descomptat, quan tens una experiència de més d’una mort en els teus propis braços, et canvia el xip. Però no és aconsellable per a tots estar en primera línia. No tots som iguals i no tothom serveix pel mateix. Hi ha qui ajuda des de la rereguarda a aquells que són a les trinxeres del camp de batalla. El cas és no fer oïdes sordes a allò que ens dicta la consciència ni a la realitat que sabem que existeix i que tenim al nostre abast. 


Quines són les diferències que més l’han impactat entre les persones dels anomenats ‘països per desenvolupar’ i les del ‘primer món’?
La fortalesa física, la capacitat de sorpresa, la felicitat davant les petites coses, el respecte envers la gent gran, la dignitat davant la pobresa, la facilitat de poder dormir en els llocs més inversemblants i l’alegria infinita dels nens, entre d’altres.


Es neix amb vocació humanitària o es pot adquirir?
Imagino que les dues coses. Tots, en anar creixent, anem aprenent, observant, escollint… i cadascú es decanta per allò que vol fer amb la seva vida. Es pot ser humanitari sense necessitat d’anar a cooperar, es pot ser humanitari de naixement però, també, hi ha circumstàncies a la vida que et porten a abocar-te més cap a una causa o una altra, circumstàncies que t’ho posen més fàcil a l’hora de veure el teu lloc i el teu camí.


A banda de la construcció d’un nou Centre de Salut, quins objectius es planteja l’associació a la qual dóna suport?
Millorar les condicions de salut de la població de Goundi amb la formació de metges del país. Nosaltres gestionem el patrocini de dues promocions d’estudiants de medicina gràcies al suport de famílies espanyoles.
Continuar mantenint la despesa anual de la maternitat. Seguir amb els enviaments per contenidor, amb material mèdic/sanitari, utillatge agrícola i tèxtil. Acabar de tancar el recinte hospitalari amb un mur de maó i tanca de ferro.
I ajudar a l’associació de discapacitats físics, enviant in situ professors per formar a alguns d’ells en electricitat i mecànica. 


I vostè, quins projectes té de cara al futur?
Continuar ajudant a la Missió de Goundi buscant recursos des d’aquí per mitjà de conferències, concerts solidaris, escrivint llibres i anant a cooperar mentre el cos aguanti i com dic en les últimes frases del llibre: estant al seu costat fins a veure’ls «volar», però, això sí, sempre ensenyant-los la manera de poder fer-ho.


La seva relació amb el Maresme, quina és?
Bastant important perquè ja hi estiuejava als anys 60 i resideixo en aquesta privilegiada zona des de 1980. Assaborint la seva bellesa natural de mar i muntanya, no només paisatgísticament parlant sinó, també, gastronòmicament a l’hora de fer la cistella de la compra, per la quantitat de productes frescos a l’abast. Gaudint entre el gran ventall d’esports practicables: bicicleta, natació, golf, marxa, caminar… entre d’altres. Convivint amb la seva gent de la qual m’he sentit part integrant des del principi. En fi, que no canvio aquest excepcional emplaçament per cap altre lloc, sempre disposada a agrair i saber gaudir de tot el que representa el Maresme per a mi.

Deixa un comentari