Historias lamentables | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 03/12/2020

No és gens estrany que la indústria cinematogràfica segueixi apostant per les plataformes digitals en els temps que corren. Historias lamentables se suma a la iniciativa fent la seva estrena al catàleg d’Amazon Prime, tot i la previsió de projectar-la als cinemes a la primavera del 2021.

Un risc més que cal sumar a la llista d’allò que Javier Fesser ens proposa amb aquesta nova comèdia.

Es tracta d’una antologia de quatre relats independents molt en la línia del director, qui, després de l’èxit de Campeones (2018) torna al terreny del curtmetratge reprenent un dels seus antics projectes que li van quedar al pap.

Amb un humor ple d’enginy i surrealisme, Fesser ens proposa deixar de banda els nostres problemes i parar atenció a les ridícules vides dels seus protagonistes.
Arrenca amb Rayito, la més curta de les quatre històries, i també la més fluixa. Si aquesta pel·lícula fos un sandvitx, podríem considerar Rayito com el pa que s’encarrega de mantenir tots els ingredients en una sola peça. Ja dic que no és una història que, per començar, ens deixi amb un bon regust, però constitueix una presentació adient d’allò que serà el conjunt de tot el film.

Passem al primer ingredient, que pren el nom d’El hombre de la playa, probablement un dels relats més enrevessats de la col·lecció. Aquí és on comencem a veure la dinàmica que prendran els dos següents. Segueix un ritme ràpid, alhora que allarga fins a l’eternitat una acció tan senzilla com travessar el carrer. Admirable. La pega és que tot aquest seguit d’infortunis a la vida del protagonista porten a la desesperació l’espectador, que va a la recerca d’un desenllaç que s’allunya cada cop més.

Per sort, sembla que aquí anem de menys a més, i això ens ho deixen clar amb El cumpleaños de Ayub. Excel·lent en els diàlegs i en els seus girs argumentals, és capaç de mantenir aquest caràcter humorístic mentre s’endinsa pels terrenys del drama i la crítica, tocant temes delicats de manera intel·ligent.

Abans de tancar tot aquest conjunt, Fesser aprofita la premissa de La excusa per deixar anar la imaginació amb escenaris tan improbables com ben justificats.
No es tracta d’una pel·lícula convencional, i probablement aquesta estructura deixi més d’un desconcertat, però l’harmonia amb què s’entrelliguen les històries i la capacitat de fer empatitzar l’espectador amb els personatges en tan poc temps situen Historias lamentables per sobre de la majoria de films d’aquest calibre.

Històries lamentables, històries absurdes, històries d’aquestes que ningú no vol viure, històries que fan ràbia, històries pessimistes plenes d’optimisme, històries per riure, històries que t’inciten a tancar un moment el televisor, històries que fan pensar, històries per no pensar, històries que no pots deixar de mirar.

Contradiccions que es barregen en el nostre cervell davant d’aquesta sàtira social que transcendeix el sentit de la vida. Un conjunt d’ingredients que ara per ara no rebenta taquilles, però que tot i això no passarà inadvertit a la pantalla gran la primavera que ve.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari