Historias de miedo para contar en la oscuridad | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 19/09/2019

INTERPRETACIÓ
Zoe Margaret Colletti, Michael Garza, Austin Zajur, Gabriel Rush, Kathleen Pollard, Gil Bellows, Javier Botet
DIRECCIÓ André Øvredal
DURADA 111 min
GÈNERE Terror / Sobrenatural / Anys 60

Potser es podria inventar un nou gènere per a quan parlem d’aquest compendi de pel·lícules nord-americanes dels anys vuitanta protagonitzades per nens marginats per la societat i víctimes dels abusos dels seus companys de col·legi. Eren aquelles historietes sovint edulcorades amb algun toc fantàstic i gairebé sempre reforçades per tristos conflictes vivencials, com el divorci dels pares, la incomunicació amb ells o el xoc de classes. Casos com els d’E.T. (Steven Spielberg, 1982), Los Goonies (Richard Donner, 1985), La historia interminable (Wolfgang Peterson, 1984), El secreto de la pirámide (Barry Levinson, 1985), Exploradores (Joe Dante, 1985), Jóvenes ocultos (Joel Schumacher, 1987), Cariño, he encogido a los niños (Joe Johnston, 1989) o la més tardana Jumanji (ídem, 1995).

Eren productes dirigits a tota la família amb incursions en gèneres com el drama (casos d’El club de los cinco —John Hughes, 1985— i Cuenta conmigo —Rob Reiner, 1986—) o el terror (com ara Poltergeist —Tobe Hooper, 1982— o Gremlins —Joe Dante, 1984—). Curiosament, és a això últim a què s’aferren els productes contemporanis que reprodueixen l’esmentat estil dels vuitanta. Penso en productes com Super 8 (J.J. Abrams, 2011), Stranger Things (2016, Matt Duffer), It (Andy Muschietti, 2017), Ready Player One (Steven Spielberg, 2018) o el títol que ens ocupa, Historias de miedo para contar en la oscuridad (Andre Øvredal, 2019).

Dit això, potser també es podria mirar d’aprovar una llei que condemnés a treballs forçats qualsevol director que s’atrevís a reproduir determinats tòpics del terror. Es podria prohibir, per exemple, aquest recurs tan pesat d’eliminar sobtadament la música i els efectes sonors per conduir un personatge (tan lentament que un tem acabar retrocedint en el temps) cap al previsible sobresalt, propiciat per l’esclat de tots els altaveus. També es podria vetar la introducció de crescendos de violins de so ultrasònic deu minuts abans de presentar una imatge terrorífica. Es podria aprovar, en definitiva, una llei que impedís els directors de seguir esprement aquesta pell de taronja, el contingut de la qual porta esgotat més de vint maleïts anys.

Cal assenyalar, però, que aquests tòpics del terror no responen tant a la pretesa recreació de l’estil dels vuitanta com a una tendència actual, hereva d’altres títols posteriors com Scream (Wes Craven, 1996), El sexto sentido (M. Night Shyamalan, 1999), Lo que la verdad esconde (Robert Zemeckis, 2000) o Los otros (Alejandro Amenábar, 2001). Historias de terror para contar en la oscuridad és l’exemple perfecte d’aquesta curiosa barreja: una reconstrucció del «gènere dels vuitanta» (comentat en els dos primers paràgrafs) banyada en els més típics recursos del terror (descrits en el tercer). I res més. En resum, el tipus de pel·lícula que mai no veuria la llum si es duguessin a terme les meves anhelades prohibicions.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari