Història dels nostres óssos | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 26/09/2019

Fins al segle XXI no s’ha començat a protegir l’ós del Pirineu de forma efectiva. L’ós ha conviscut amb nosaltres durant segles i ha estat veí permanent de molts pobles de les planes fins que va ser confinat a les muntanyes. En començar el segle XX es calculen uns 150 exemplars al Pirineu. Al port de Tortosa van sobreviure fins als anys quaranta del segle passat.

El franquisme i la idea de suprimir tot el que ens causa algun inconvenient van ser letals: amb verins, paranys i cacera legal i il·legal se’n van matar desenes fins a arribar gairebé a l’extinció. Els anys 80 en quedaven uns 40; van saltar totes les alarmes però es van continuar matant.

El 1996, quan ja estava pràcticament extingit, el govern francès fa cas als qui reclamen que s’aturi la destrucció i decideix reforçar la població amb animals idèntics provinents d’Eslovènia. Caçadors i ramaders es manifesten i actuen en contra. Entre 2003 i 2005, grups de voluntaris van retirar més de 150 paranys mortals per a óssos.

Adeu, Camille, adeu

El 2010 va morir Camille, el darrer exemplar de soca pirinenca que, aïllat, no es va poder reproduir. En l’actualitat hi ha entre 45 i 50 exemplars. El Govern català va alliberar Goiat el 2016 amb la finalitat d’obtenir variabilitat genètica, ja que fins al moment la majoria d’óssos eren fills de Pyros, un mascle ja molt vell. Goiat ha estat l’única aportació per part catalana.

Els óssos són animals gairebé herbívors; el 80 per cent de la seva dieta són fruits com nabius, fages, pomes silvestres i altres vegetals. Les seves dents estan adaptades a mastegar herba i també tenen ullals per caçar animals o menjar carronyes. També els agrada molt la mel: en les zones d’óssos s’han de protegir els ruscs.

Eficiència energètica

L’ós estalvia energia com tots els animals i és oportunista: no s’arrisca en caceres que suposin perill i busca els animals morts durant l’hivern o que estiguin febles o malats. Cavalls o mules amb bona salut no són una bona opció, ja que tenen molt bona oïda, corren molt i es defensen perfectament repartint guitzes. També les vaques de races autòctones planten cara soles o en grup; per alguna cosa tenen banyes. L’ós normalment menja animals estimbats, vells, malats o ferits, i sempre desprotegits. Els depredadors distingeixen perfectament un animal malalt per l’olor i el moviment.

Un mascle pot arribar a fer fàcilment dos metres i mig d’alçada i més de dos-cents quilos de pes. En estat lliure poden viure fins a una trentena d’anys, en captivitat arriben als cinquanta. Tenen poca visió però molt bona oïda i olfacte: poden detectar aliment i femelles a quilòmetres. Com la majoria de depredadors, detecten fàcilment qualsevol cosa que es bellugui.

Espècie paraigua

Els óssos són animals nocturns i molt discrets, solen fugir dels llocs sorollosos i es mouen per la Vall d’Aran i comarques veïnes, a més de l’Arieja i l’Alta Garona, al costat francès.

L’ós és una espècie paraigua. Això vol dir que la seva presència és garantia de preservació dels millors espais naturals, els menys degradats. Els que volen urbanitzar la muntanya sempre estan en contra de l’ós. En ser un animal protegit, també queda protegit el seu hàbitat. Conviure amb l’ós és un repte al nostre abast; és possible, sempre ho ha estat.

 

Ramon Sala F Aranburu
www.facebook.com/catalunyasalvatge/
Foto: Ramon Sala

Deixa un comentari