Heus ací el desembre

Heus ací el desembre. Enfilem el darrer mes d’un any amb més rareses que normalitat, però, de bon tros, molt millor que l’anterior. Podríem aventurar-nos a dir que estem en una progressió positiva, però farcida encara de moments d’incertesa.

Possiblement aquesta sia la naturalesa humana, tot i que molts fins ara no ens n’havíem adonat: desplaçar-nos per la corda fluixa, sense xarxa de protecció, només amb el convenciment que estem en molt bones mans, sempre agombolats per un amor etern que ens ha creat, ens nodreix, ens acompanya, ens guia; sempre, això sí, que nosaltres transcendim la cuirassa de les nostres limitacions i ens abandonem a les seves mans.

Som éssers afortunats dels del primer dia. Un primer dia que no té res a veure amb el dia del nostre naixement aquí i ara. Ja fa molt de temps, molt, que una marea d’amor immens creà l’univers i l’afaiçonà amb aquestes característiques de privilegi. Nosaltres, doncs, existim des d’aquell primer dia de glòria com a conseqüència de l’amor més gran.

Molts anys després, i gràcies a l’amor de dos éssers com nosaltres, vam prendre possessió d’aquest vehicle corporal que ens permet moure’ns per aquesta vida i, alhora, sentir, emocionar-nos, relacionar-nos, estimar-nos. Fins aquí, tot positiu.
No podem obviar, però, les malvestats sorgides dels dèficits de la consciència humana. Les nostres limitacions són moltes i variades i són causa del nostre nivell de creixement, és a dir, del grau d’expansió de la nostra consciència; una consciència que es va expandint en el temps i que tard o d’hora arribarà a ser la mateixa consciència del creador, tancant així el cercle en haver assolit la unitat.

Mentrestant, no tenim altre remei que confiar cegament en la nostra naturalesa eterna, que aquí i ara desconeixem, però que a través del temps va aclarint-se i mostrant-nos espurnes d’aquella llum benèfica que fa desaparèixer tots els esculls, totes les ombres, tots els entrebancs, tots els dubtes, totes les pors.

I així, de mica en mica, la nostra energia d’amor, que és la nostra essència primordial, va creixent, agafant cos, i ens fa més conscients dels nostres errors com a éssers humans.
Per això, cada vegada més, hi ha una onada d’éssers preocupats per la salut del planeta, que hem malmès a causa de la nostra ignorància, i que malden per redreçar-lo en la mesura del possible. Tot i tots formem part de la mateixa energia i si una part emmalalteix, podria emmalaltir la resta.

L’única opció possible és, una vegada per totes, fer del respecte la nostra bandera: respectar la terra que ens nodreix, respectar els nostres cossos, respectar-nos entre nosaltres i restar immensament agraïts pel regal de la vida.

Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrits publicats amb anterioritat a:
reginaferrando.simplesite.com
blocs.mesvilaweb.cat/regina-ferrando
regina@reginaferrando.cat