Éssers humans responsables

Així com l’home, culturalment, ha hagut de demostrar constantment la seva vàlua, sigui la seva força física o la seva capacitat intel·lectual, per ser reconegut com un home de veritat; les dones, coneixedores de la nostra capacitat d’engendrar vida, provada amb escreix, generació rere generació, possiblement no hem tingut la necessitat vital de fer-nos màrqueting i ens hem dedicat a la nostra comesa de perpetuació de l’espècie, en cos i ànima, deixant els homes al capdavant de la responsabilitat d’assegurar la supervivència.
Aquesta divisió de poders, a l’hora de repartir la responsabilitat dels instints bàsics, que, en principi, és intel·ligent i eficaç, en el decurs de la història, de mica en mica, se’ns ha anat girant en contra.
No sé en quin moment es va començar a donar més importància al fet de defensar-se que al de crear nova vida, el cas és que ha estat així i, com a conseqüència d’això les dones hem hagut de patir la relegació a un segon terme vergonyant durant molts segles. I encara ara, en ple segle XXI, constatem diferències essencials entre el tracte que reben els homes i les dones, en els països desenvolupats i, no cal dir, el tracte vexatiu rebut per moltes dones dels països subdesenvolupats.
Per aconseguir la igualtat entre homes i dones, avui que molts homes ja s’han afegit a aquesta lluita, cal que les dones, totes, ens ho creguem de veritat. No podem oblidar que ancestralment hem estat les dones les que hem educat els fills. Cal que ens preguntem què ens ha empès a través dels anys a educar fills masclistes. Possiblement, la deixadesa en el conreu de l’autoestima de qui se sap protagonista cabdal de la història?
Què empeny a algunes dones, encara avui, a educar de forma diferent els fills mascles de les femelles? No podem perdre de vista que, en general, tots els homes masclistes han estat educats per una dona.
La tasca que queda per fer, per tant, és doble. D’una banda, cal convèncer tots aquells homes que, per cultura, encara no han arribat a entendre la igualtat de tots els éssers humans, siguin homes o dones, i, de l’altra, cal que totes les dones, sense excepció, eduquem des de la igualtat els nostres fills.

Per aconseguir qualsevol objectiu calen, sempre, dues forces, diferents i complementàries. Una és la força de la raó, la força intel•lectual que ens dóna arguments per encarar convenientment els nostres esforços ver l’objectiu a aconseguir. L’altra és la força interior necessària per aconseguir el canvi en els nostres hàbits de conducta que permeti que l’objectiu es faci realitat. L’una i l’altra són imprescindibles a l’hora de progressar com a éssers humans. Massa sovint ens instal·lem en la força de la raó i no fem cap esforç per canviar la nostra conducta, quedant-nos a mig camí de l’objectiu a assolir. Si volem canviar el món, tots i totes, sense excepció, hem d’exercir convenientment la nostra quota de responsabilitat.