Entrevista a Salvador Redon Cuenca

Entrevista a Salvador Redon Cuenca, director de l’Institut de Premià de Mar.

Salvador Redon Cuenca va néixer a Barcelona i té 54 anys. És llicenciat en Geografia i Història i professor des de fa 27 anys, els darrers vuit com a director de l’INS Premià de Mar. Escriptor «a estones», té tres llibres publicats. També va ser regidor a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Es considera amant de la cultura a l’engròs i de l’esport al detall. Parlem amb ell del sector de l’ensenyament, que està vivint uns dies reivindicatius.

Quan va entrar en el món de l’ensenyament i com ha vist evolucionar els alumnes en aquesta trajectòria?
L’alumnat evoluciona al ritme de la societat. Jo vaig començar a treballar el curs 1995-96, s’estava implantant la reforma educativa (ESO) i Internet encara era a les beceroles. Avui tothom porta un mòbil i el sistema educatiu torna a revisar-se a fons.

Com es treballa la integració en l’ensenyament, en una societat amb tanta mobilitat de població?
Hi ha dues vessants: la relacionada amb la mobilitat geogràfica i, per tant, amb la diversitat cultural i de situacions socioeconòmiques, i una diversitat més lligada a les necessitats individuals de cadascú. La primera requereix respostes integrals, amb inversions i polítiques de gran abast; la segona necessita recursos molt específics, adaptacions concretes i puntuals, amb professionals de reforç. En qualsevol cas, els centres educatius són peça fonamental per a l’èxit dels individus i per al progrés comunitari. Dissortadament no tothom ho entén d’aquesta manera, hi ha una infradotació pressupostària crònica.

L’ensenyament no pot substituir el paper de la família. Com s’interactua, però, amb els pares i mares des de l’institut?
A les etapes de Secundària es perd implicació de les famílies respecte de la Primària. Si bé és cert que adolescents i joves són més autònoms, també ho és que apareixen noves problemàtiques o circumstàncies que requereixen la cooperació, quan no la complicitat, de famílies i docents. Aquesta simbiosi no és fàcil d’establir, l’atenció de les persones es dispersa amb mil i un reclams. Els centres intentem mantenir una acció tutorial de primer nivell, combinada amb la sistematització d’eines digitals de comunicació i interacció amb les famílies.

Els canvis curriculars recents, en relació a models del passat, són importants. Quina és la seva opinió en aquest sentit?
Com a docent mantinc una opinió crítica, però no contrària: cal treballar en el marc del segle xxi, però assegurant una autèntica igualtat d’oportunitats per a tothom. Com a director d’un centre educatiu m’escau aplicar els canvis amb la màxima solvència de la qual sigui capaç, però la meva implicació va més enllà d’aquest repte professional tan important: la gestió del dia a dia, el benestar de la comunitat educativa, la projecció del centre, el compromís amb l’entorn, etc., em motiven tant com quan vaig començar.

L’ús per part de l’alumnat de la intel·ligència artificial també ens alerta que la tecnologia, mal utilitzada, genera una certa incultura. Com es pot lluitar contra aquesta realitat per fomentar que els alumnes tinguin sentit crític i una formació cultural?
Efectivament, la tecnologia és una eina i les eines no són bones o dolentes: un martell serveix per assegurar una fusta o per obrir-li el cap a algú… Així, no s’ha de lluitar contra la intel·ligència artificial, sinó a favor d’aplicar-la encertadament. Cal aprendre a formular les preguntes correctes, a destriar els continguts de les respostes i a construir, aleshores, una nova estructura de coneixement. Això és la cultura, un conjunt de coneixements que dona resposta a necessitats materials i a qüestions que, tot i ser més o menys intangibles, no deixen d’existir. És un procés imparable, però només pot ser de progrés si beneficia el conjunt de la humanitat. L’alumnat no només se sent atret per la novetat: també és obert, justament perquè és jove, a qüestionar el perquè de les coses. Sense adoctrinar, cal explotar aquesta vessant. Sempre cal, en definitiva, abordar l’estètica des de l’ètica.

També ha escrit llibres (El rescat de la Diana, La muerte de Naim). Com arriba a la creació literària? I quins temes tracta en la seva obra?
Sempre he sentit un impuls creatiu. Era un dibuixant terrible i força maldestre amb els instruments musicals, i tampoc no tenia confiança en la meva presència escènica. Però era un bon lector i tenia certa traça amb l’escriptura. Gràcies al contacte amb una colla de lletraferits, entrat en la vintena se’m va despertar una mínima ambició literària. L’estil que més m’estimo es troba a cavall entre el realisme social i la novel·la negra.

La literatura és una eina didàctica molt important. Sembla que no està gaire ben valorada en el currículum de l’ensenyament actual. Cap a on caldria redirigir aquest àmbit?
El problema no és el currículum, sinó l’escàs reconeixement social de la bona literatura. Si es miren les llistes dels més venuts un Sant Jordi, quants llibres són autèntiques propostes literàries o d’assaig? La literatura ha de competir amb les pantalles, les xarxes socials… L’alumnat ha de tastar obres que no li facin bola abans de capbussar-se en un Quixot, però tampoc qualsevol frivolitat. Dur autors a les aules és una bona pràctica, per exemple.

Dies de vaga per al sector de l’ensenyament. Quines sol·licituds principals es fan i quina és la seva opinió en aquest sentit?
Novament hi ha una dicotomia entre el director del centre, que ha de garantir l’atenció d’aquelles persones que no volen afegir-se a la convocatòria, mitjançant, si escau, l’establiment d’uns serveis mínims, i el professor que reclamaria legítimament més recursos per a l’ensenyament i més reconeixement per als ensenyants.

Entrevista: Albert Calls