Publicat el 20/06/2024

Rosa Mateu

La soprano Rosa Mateu (Vilassar de Mar, 1967) va estudiar cant al Conservatori Superior de Música del Liceu. El seu primer paper fou el de Bellina a Le astuzie femminili, de Cimarosa, al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, el 27 de juny de 1990, rebut amb bones crítiques. A partir del 1993, amb La fada, d’Enric Morera, comença la seva col·laboració amb l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, amb Mirna Lacambra. El seu interès per la música contemporània l’ha portat a estrenar obres de molts compositors, entre els quals Xavier Montsalvatge, José Luis Turina, Xavier Turull, Moisès Bertran, Ernest Borràs, Ramon Humet, Joan Carles Martínez, Xavier Gols i Albert Guinovart. Regularment duu a terme recitals a l’Estat espanyol, Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Itàlia amb els pianistes Mac MacClure, Anna Ferrer i Marco Evangelisti.

Com neix la seva vocació pel cant?
Des de ben petita que sempre havia cantat. Ja només amb tres anyets cantava asseguda a la falda del meu avi, que m’ensenyava cançons…
De més gran, als dotze anys, vaig començar a estudiar guitarra amb Conxita Romaguera, que va ser la meva primera mestra. Amb ella vaig aprendre un munt de cançons i em passava el dia practicant i cantant. Més endavant vaig començar a estudiar una mica el piano amb Trinitat Puig; van ser ella i Conxita Romaguera les qui em van animar a estudiar cant a l’Escola de Música de Mataró, filial del Conservatori del Liceu i en la qual ara soc professora de cant. I així va començar la meva aventura amb el cant.

Quins són els seus referents musicals pel que fa a compositors?
Xavier Montsalvatge va ser un compositor molt important a la meva vida. Quan tenia setze anys, em vaig presentar al concurs de Joventuts Musicals d’Espanya i vaig arribar a la final; gràcies a ell, vaig guanyar una borsa d’estudis i diferents concerts. Jo no sabia en aquell moment que al cap d’uns anys estrenaria la seva òpera Babel 46 al Festival de Peralada, ni que el coneixeria personalment, a ell i la seva meravellosa esposa, «l’Elenita». Passats uns anys, també vaig tenir l’honor d’enregistrar la seva òpera Una voce in off amb l’Orquestra del Teatre del Liceu i el seu cor, junt amb l’Àngel Òdena (baríton) i Antoni Comas (tenor), sota la direcció del mestre Antoni Ros Marbà i amb el segell de Columna Música.
L’altre compositor que ha sigut cabdal a la meva vida ha estat Moisès Bertran, que va néixer a Mataró i que vaig tenir la sort de conèixer a l’Escola de Música, ja que hi vàrem estudiar plegats. No només vaig connectar de seguida amb la seva música, sinó que he tingut la sort de poder fruir d’ell com a un gran amic.
Val a dir també que és una gran sort poder conèixer el compositor de les obres que una interpreta en aquell mateix moment, ja que poder parlar-hi sobre les comoditats o incomoditats vocals amb què ens podem trobar i que ell estigui disposat a canviar certs passatges per facilitar la interpretació de l’obra (cosa que per a Moisès mai no ha estat un problema) és un gran avantatge per a nosaltres, els intèrprets.
El Moisès és l’exemple vivent d’un compositor que ha portat el nom del nostre país per tot el món.

I els seus intèrprets de referència?
Des de ben joveneta que els meus referents en el cant líric han sigut: Carmen Bustamante (la meva mestra), Renata Tebaldi, Mirella Freni, Maria Callas, Montserrat Caballé, Renée Fleming, Victòria dels Àngels, Jessye Norman, Kiri Te kanawa, Lucia Popp, Gundula Janowitz, Jaume Aragall, Tito Gobbi, Dietri Fisher Dieskau, Herman Prey, Thomas Hampson i molts altres.

Com es forma i què defineix una soprano?
Els estudis d’una cantant lírica tenen una durada de deu anys com a mínim. Deu de l’instrument principal, que és la veu, més un altre de secundari, a més de tota la formació teòrica d’història de la música, estètica, composició, harmonia, anàlisi, educació de l’oïda, idiomes, repertori d’òpera, lied, cançó francesa, cançó italiana, cançó espanyola, expressió corporal, teatre i dicció, entre d’altres.
En l’àmbit vocal, el que defineix una soprano, diferenciant-la de les altres veus, és el seu rang vocal, que és el més agut en la veu humana.
En l’aspecte artístic, el que la defineix és exactament el mateix que defineix els tenors, baixos, mezzos, etc., que és una gran dedicació al seu instrument, el seu cos i la seva persona, i molt d’estudi, vocació i passió pel que fa.

L’òpera persisteix, però és encara lluny del gran públic?
Crec que avui en dia és molt més a prop del públic en general, ja que hi ha tot tipus de preus per anar a un gran teatre, però a més a més hi ha companyies de petit format que fan gaudir de l’òpera en espais més reduïts a un preu molt assequible, en què pots gaudir de la proximitat del cantant i d’obres més modestes, però no per això menys interessants que les grans obres que podem escoltar i veure en un gran teatre.

Caldrien més iniciatives per acostar l’òpera i el cant líric a la població? De quin tipus?
Crec que la iniciativa més important seria que les institucions invertissin més diners en els ajuntaments per poder portar a terme més festivals o cicles de concerts de música clàssica, per poder pagar dignament els intèrprets i donar més oportunitats als joves, i perquè l’art del cant líric en general i el de l’òpera en concret pugui arribar a tots els teatres petits, casals de cultura o qualsevol espai que tinguin els pobles de Catalunya.

Precisament, el 7 de juliol la podrem escoltar a Vilassar de Mar, en una gala lírica…
La veritat és que jo no seré ni molt menys la protagonista d’aquest concert, però hi faré una petita col·laboració.
Els qui realment seran els protagonistes seran La Quinta Voce, tots ells grans cantants que pertanyen al Gran Cor del Teatre del Liceu. Serà una gran ocasió per escoltar-los i gaudir-los.

Veiem que hi ha òperes contemporànies molt agosarades en la seva posada en escena, tot i que no sempre s’entenen. Un punt de risc és necessari per arribar a evolucionar?
Crec que, si es vol evolucionar en l’òpera en concret, aquest risc hauria de consistir a ajudar els compositors del nostre país i evolucionar amb la música acompanyada de l’escena. Per a mi tindria molt més sentit que la part teatral actual anés acompanyada de la música dels nostres temps. Crec que això sí que seria agosarat de veritat; ajudar els nostres compositors actuals, i no una vegada cada deu anys, sinó fer estrenes cada any.

Què recomanaria a una persona que estigui interessada a dedicar-se al cant líric?
Molta voluntat, dedicació, estudi, pràctica, amor i passió pel que fa. Ah, i molta paciència!

 

Entrevista: Albert Calls

Deixa un comentari