Publicat el 13/03/2024

Ramon Vilaplana.

 

En Ramon Vilaplana ja fa onze anys que va decidir marxar de Vilassar de Mar per conèixer món, diferents cultures i millorar l’anglès i el francès. Actualment viu amb la seva parella a la Haia, als Països Baixos, i ja fa molt de temps que es va dient que té moltes ganes d’emprendre un gran repte personal. Ha decidit recórrer a peu la distància entre el far de la Haia i el cap de Fisterra, on casualment també n’hi ha un altre, de far (anomenat en l’antiguitat com ‘la fi de la terra’, finisterre en llatí). Durant quatre mesos caminarà més de 2.000 quilòmetres. Aquí ens explica la seva aventura, que va començar el passat 26 de febrer.

 

Com neix aquest projecte?
Neix el mateix dia que vaig decidir agafar la maleta i veure món, allà al 2013. El dia que vaig marxar de Vilassar em vaig prometre que tornaria d’una forma espectacular. I tornar caminant em sembla TOP!

Després de viure onze anys als Països Baixos, contempla tornar a Vilassar de Mar un cop acabada l’aventura?
Tinc moltes ganes de tornar a l’estimada Vilassar, així que a finals del 2024 ho faré juntament amb la meva parella. M’agradaria dir que la vida són etapes i que és importantíssim, quan som joves, de veure món i aprendre a respectar altres formes de fer i de pensar. Amb tota aquesta experiència apresa al Regne Unit, a França i als Països Baixos, ara ja seria l’hora de començar una nova etapa, i Vilassar és al capdavant de la meva llista.

Sobta que en el viatge vagi sol, amb una distància tan gran i durant quatre mesos. Hi ha cap raó especial per decidir emprendre així aquesta aventura?
Si t’hi fixes, tots els dies veiem al carrer gent corrent d’un cantó a un altre. Sensació d’estrès generalitzada. Gent amb una expressió de cara grisa i possiblement la ment plena de problemes, pressions i obligacions diverses. Molts cops vivim amb el pilot automàtic i sense controlar realment el que està passant al nostre voltant d’una forma mesurada i orgànica. Jo, fa uns mesos, vaig decidir tocar de peus a terra i alçar el cap per ser realment conscient de la vida que tinc i en quina direcció vull anar.

Ho faré sol perquè tots necessitem temps en solitud per reflexionar i desconnectar d’alguns hàbits tòxics que tenim, fins i tot sent coneixedors que no ens aporten gaire satisfacció.

Aquesta aventura l’emprenc com un repte personal que segur que em farà créixer en els àmbits físic, mental i social, ja que hauré d’ajustar-me a les exigències del dia a dia. Serà molt divertit i aprendré de tot i tothom que em vagi topant pel camí. N’estic convençut!

Ha decidit anar a peu i no en bicicleta, que potser alleujaria el recorregut…
Totalment cert. Mira que en seria, de fàcil, fer-ho en bici, oi? Però trauríem èpica i gràcia al tema. Aquests projectes personals han de ser picants, ja que em recordaré tota la vida d’aquests quatre mesos i de les aventures diàries que aniran passant. Tothom pot caminar i vull demostrar que reptes com aquests estan a l’abast de tothom que en tingui ganes. M’agrada dir que represento aquella gent a la qual se li ha «covat l’arròs» per fer maratons, curses de muntanya i de gran exigència. Em representa molt més la gent que surt a gaudir del dia anant a fer un tomb pel passeig marítim de Vilassar o pujant al Burriac, per exemple.

 

«Aquesta aventura l’emprenc com un repte personal que segur que em farà créixer en els àmbits físic, mental i social, i ajustar-me a les exigències del dia a dia»

Com es pot contactar amb vostè o seguir-lo? A través de quines xarxes socials?
Molt fàcil. El meu nom a les xarxes és Euklyptus. Saps per què? Tu te’n recordes, del gran eucaliptus que teníem ja fa uns anys al final del carrer Colom, gairebé amb la Riera, on ara hi ha un xalet enorme que fa cantonada? Doncs aquell arbre feia una olor increïble i molt reconeixible. Tant, que aquell nen que cada dia anava caminant de casa a «les monges» ara utilitza com a àlies aquell arbre meravellós que veia a diari camí de l’escola.
La gent em pot seguir a moltes xarxes, com YouTube i Twitch, on faig connexions en directe allà on estic caminant. I també a Strava, LinkedIn, Instagram i TikTok, amb infinitat de publicacions sobre coses gracioses que em van passant, com et pots imaginar. M’intento ajustar tant com puc a les necessitats i exigències del públic en les diferents xarxes socials.

Així que cliqueu tots aquest enllaç i seguiu el meu dia a dia en la vostra plataforma més habitual, si us plau. Garanteixo bon rotllo, llargues caminades i moltes rialles:
https://beacons.ai/euklyptus

Com ha preparat el viatge i quant de temps hi ha dedicat?
Doncs vaig començar a entrenar el novembre de 2023 i fins ara, a principis d’aquest febrer. Puc afirmar que han estat uns quatre mesos de pallissa física, alimentària, mental i familiar, ja que aquests reptes es fan amb el beneplàcit de parella, família i amics. Sense ells, això no seria possible. Això ho tinc ben clar. Som un equip i el repte s’aconsegueix col·lectivament, pel fet que m’ajuden en molts aspectes tangibles i, encara més important, en els intangibles del dia a dia.

Durant aquests quatre mesos he intentat absorbir-ho tot pel que fa als professionals de les llargues distàncies, llegint molt sobre el tema i fent cada setmana caminades cada cop més llargues, incloent posteriorment pes a l’esquena, ja que és un hàndicap que també cal tenir en compte a l’hora de preparar-se per a una aventura de més de 2.000 quilòmetres.

 

«La gent em pot seguir a moltes xarxes com YouTube i Twitch, on faig connexions en directes allà on estic caminant. I també a Strava, LinkedIn, Instagram i TikTok, amb infinitat de publicacions sobre coses gracioses que em van passant.»

 

Com planifica el descans i l’avituallament diari? El té previst o improvisa?
Impossible improvisar! Ja no tinc vint anys, que t’adaptes a tot i tens tanta energia vital que sobrevius a tot com si res. A mi, per la meva manera de ser, m’agrada tenir-ho tot ben planejat. Tinc un pressupost molt ajustat, així que ningú no es pensi que vaig a hotels de 120 euros. Dormo a residències d’estudiants, hostals, càmpings migs buits i llocs d’Airbnb que tinguin bons comentaris. L’important és que estiguin ben ubicats al camí i que no pugin a més de 50 euros, si pot ser. Normalment tinc ruta planejada i pensió reservada a dues setmanes vista.

Està trobant acompanyants pel camí o el suport d’algunes persones?
Pel camí estic trobant una diversitat d’animals, persones «de poble, poble», ciutadans especials de la gran capital i multitud de gent curiosa. Sempre em paren i em diuen que on vaig amb la bossa enorme de disset quilos a l’esquena.

El gran suport ve diàriament a través de familiars, amics i seguidors de tot arreu que m’animen de mil maneres a continuar endavant. Al final soc jo qui camina, però sou tots vosaltres, a través de les xarxes, els qui m’empenyeu a continuar endavant. Gràcies a tota la vostra ajuda, la motxilla és menys pesant.

Han passat tantes coses, a tants llocs, que tinc la sensació que ja fa mesos que estic embarcat en aquesta aventura. Però el cert és que l’aventura no ha fet sinó començar. T’apuntes a seguir-la? (He, he, he!)

Hi ha cap anècdota destacable que ja li hagi passat fent camí?
Doncs sí, te’n podria dir no només una, sinó cent. Cada diumenge, al meu canal de YouTube @Euklyptus, penjo un recull de tres anècdotes gracioses que em van passant, així com alguns pòdcasts en què explico consells per a la gent que vols fer caminades llargues i necessita assessorament pràctic, conèixer el material idoni, etc.

Te’n puc comentar, per exemple, un parell.

La primera és de caràcter comercial. Jo tenia la intenció de vendre material amb la marca Euklyptus. Com veus, vaig aaaa toteees amb el projecte. El cas és que van piratejar el compte de la distribuïdora que tenia aparaulada, van accedir al meu compte bancari i em van robar. Quina sotragada, cert? Quin començament d’aventura, oi? Bé, a banda del gran «pal» que suposa el fet que et robin a quatre dies de començar l’aventura i la necessitat de fer mil tràmits, em recordaré tota la vida de quan vaig anar a fer la denúncia a la comissaria de Voorburg, als Països Baixos. Al cap de dues hores de gestió, als de la comissaria encarregada del meu cas els va entusiasmar l’aventura que faria al cap de quatre dies i van cridar uns quants companys per compartir-ho amb el personal policial del torn de migdia. I, com podeu comprendre, jo allà content i sorprès alhora, perquè vaig acabar envoltat de deu o dotze agents que em feien preguntes sobre l’aventura mentre se subscrivien als meus canals de YouTube i Instagram.

La qüestió és que hi vaig entrar mig acollonit per l’experiència de fer una denúncia a una comissaria holandesa i al final en vaig sortir amb alguns seguidors. Així que, si algú em vol piratejar un altre cop els comptes bancaris, ja pot parar atenció, que tinc la policia holandesa infiltrada entre els meus subscriptors. He, he, he!

La segona anècdota és més de caràcter humà. Era un dia gris, de plovisqueig enmig del no-res, i allà al final del camí de cabres per on caminava, veig que hi ha una caseta molt vella, amb un Lada Niva al davant. Fins aquí tot bé, el fet és que allà lluny veig un home fent reparacions al garatge. Un individu remarcable, de metre noranta i esquena ampla, cara envellida i ulls blaus penetrants. Se’m queda mirant i em crida alguna cosa curta en neerlandès. D’entrada no l’entenc i, sorprès, li responc en anglès que estic caminant i vaig cap a Fisterra. Parlant, parlant, la meva història el va sorprendre tant que ens hi vam estar 15 minuts xerrant sobre la seva vida, i ell preguntant-me detalls de la meva aventura. Una situació inesperada i espectacular en què allà on no hi havia res es va crear un caliu fantàstic. Un parell de minuts abans estava mig xop i pensant què menjaria, i en qüestió de segons estava compartint un moment màgic amb un desconegut. Com que la conversa era distesa i jo encara tenia dotze quilòmetres per fer, li vaig dir que, si ell volia, el gravaria amb la meva càmera GoPro, que porto sempre activada al pit, i que l’endemà el penjaria a YouTube. Quina cosa li vaig dir… Se li va transformar la cara, em va dir que sí, si us plau, que ell no tenia xarxes socials, però que YouTube era una cosa collonuda i que avisaria els veïns, la dona i les filles per veure-ho tots junts l’endemà… I així ho vaig fer. Per descomptat, ara tinc molt més que un seguidor lleial, tinc un nou amic, que ja m’està intentant convèncer per tornar a visitar-lo un cop acabada l’aventura. És Increïble com podem canviar la vida de les persones que tenim al voltant. I és que en som molt, de poderosos, amb els nostres petits actes de cada dia.

 

Entrevista: Albert Calls

 

 

Deixa un comentari