Publicat el 08/09/2022

Entrevista a Màxim Fàbregas.

 

Màxim Fàbregas Añaños, del Masnou, va estudiar Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona. En el sector de l’ensenyament va treballar com a professor de matemàtiques i director a l’Institut Mediterrània El Masnou (1991-1998) i com a director a l’Institut Vilassar de Mar (1998-2004), fins a la seva jubilació. En l’àmbit polític, va ser regidor a l’Ajuntament del Masnou pel PSUC i per ICV-EUiA. Parlem amb ell de la seva experiència en els anys dedicats a la docència.

 

Com decideix entrar en el món de l’ensenyament?

Encara no tenia nou anys que ho vaig veure clar. A l’escola de primària ho parlava amb el meu mestre, que em recomanava estudiar Magisteri. Pocs anys després, a 4t de Batxillerat, la meva professora d’Història a l’institut em va treure del cap la idea del Magisteri i em va adreçar cap a l’ensenyament secundari. A l’hora de la veritat, després d’acabar la carrera, vaig treballar com a mestre de primària a Teià, Badalona i El Masnou abans de passar a secundària, on vaig començar com a professor substitut a l’Institut Mediterrània.

Ha vist passar diverses generacions d’alumnes. Han canviat molt al llarg d’aquests anys?

És evident. En aquests més de 30 anys han canviat, i molt, les circumstàncies del país i això ha tingut una traducció directa en l’evolució de les característiques de l’alumnat. La incorporació gradual a l’ensenyament de les fotocopiadores, ordinadors, internet, tauletes tàctils i telèfons mòbils ha suposat un canvi tant en els mètodes d’ensenyament com en la manera dels alumnes d’abordar l’aprenentatge. Al mateix temps crec, tot i que puc estar equivocat, que també han canviat les actituds i els interessos de l’alumnat, ja que un percentatge d’ells veuen els centres educatius més com un espai on socialitzar que no pas com un espai on adquirir coneixements que els permetin gaudir de millors oportunitats laborals en el futur.

Des de l’escola, com s’ha treballat per la integració dels alumnes de pares migrants d’altres cultures?

Amb moltes dificultats, fonamentalment perquè malgrat la bona voluntat dels claustres i de les famílies, l’administració no ha posat a la seva disposició tots els recursos humans i materials ni les eines necessàries per facilitar aquesta integració.
Amb 25 o més alumnes a les aules de primària i amb 35 o més a les de secundària es fa molt complicat acollir un alumne migrant en les condicions necessàries per garantir la seva integració; vull dir en el sentit de facilitar-li el camí per a l’adquisició de coneixements, ja que, pel que fa a la relació amb els seus nous companys i companyes, no acostumen a produir-se problemes en la seva acceptació com a un membre més del grup.

L’escola pública ha anat a la mateixa velocitat que els canvis soferts per la societat?

En absolut. Malgrat els esforços de la comunitat educativa (professorat, pares i mares i també l’alumnat), l’escola pública sempre ha anat unes marxes enrere. A diferència del que passa en altres països, els canvis continus en les lleis educatives i els magres pressupostos (amb retallades incloses) que any rere any les administracions educatives estatal i autonòmica destinen a l’escola pública han fet impossible assumir aquest repte. Crec que, al mateix temps, hem de reconèixer la tasca dels ajuntaments, que cada any destinen una part del seu pressupost a compensar, en part, els dèficits provocats per la dotació insuficient de les administracions superiors.

El tema de la llengua continua sent complex a l’escola catalana. Vist des de la seva experiència, el millor model és l’actual? Cal fer-hi retocs?

En la meva opinió no és tan complex. La Llei de Normalització Lingüística a Catalunya que s’aprovà el 1983 –amb 105 vots a favor i una única abstenció, no ho oblidéssim– i que es reformà l’any 1998 ha estat una eina excel·lent per a les escoles a Catalunya, on s’ha aconseguit que l’alumnat adquireixi un nivell acceptable de català i castellà. És cert que alguns col·lectius, entre ells alguns partits polítics situats a la dreta i a la dreta de la dreta, han intentat i intenten encara fer de l’ús de la llengua a l’escola un problema que, si passem revista a les estadístiques, veiem que només existeix en el seu imaginari i en la seva voluntat de cercar el conflicte com a mitjà per aconseguir els seus objectius espuris.

El models curriculars d’ensenyament també van evolucionant. Creu que els canvis que s’estan fent són els adequats?

Jo crec que no ho són i el motiu fonamental és que les seves modificacions sempre s’han fet sense comptar amb el criteri del professorat, que és el col·lectiu que els ha de posar en pràctica i que millor coneix la realitat a les aules. Tant de bo arribi un moment que els responsables educatius atorguin al professorat la importància que li pertoca en el disseny d’aquests models, però jo no hi confio gaire.

L’escola ha de servir per aportar valors a l’alumnat?

En la meva opinió, aquest hauria de ser un dels objectius principals de l’ensenyament. L’escola ha d’ensenyar i educar l’alumnat i, per tant, és obvi que li ha d’aportar valors. Jo sempre vaig procurar que a les meves classes, a més de coneixements en matemàtiques, els meus alumnes adquirissin valors com el respecte, la tolerància i, per què no, la cultura de l’esforç.

El paper de les famílies en els centres educatius s’ha transformat amb els anys? És un puntal de l’escola?

El paper de les famílies a l’escola hauria de ser fonamental. Les famílies i el professorat haurien de treballar plegats per aconseguir l’èxit escolar dels seus fills/es i alumnes. Aquest treball conjunt pot ser certament complicat però és absolutament necessari. L’administració educativa, però, no sembla estar per la feina i, de mica en mica, ha anat buidant de competències els consells escolars dels centres educatius i ha anat reduint el paper de les famílies, que han vist com han passat de tenir competència per a la tria de la direcció de les escoles i instituts i per a l’aprovació dels pressupostos del centre, entre d’altres, a no tenir gaire més que la possibilitat d’organitzar les activitats extraescolars.
La meva experiència com a ensenyant, i més com a director, és que treballar braç a braç amb les famílies sempre dona bons resultats. Jo vaig ser escollit director pel Consell Escolar de l’Institut Mediterrània, en la votació van participar pares i mares i sempre em vaig sentir acompanyat per ells en tot el període de la meva direcció; i pel que fa a l’Institut de Vilassar de Mar, que va començar amb tres grups d’alumnes en barracons, l’ambient de treball amb els membres de la Junta de l’AMPA va ser tan bo que, a hores d’ara, 24 anys després, encara quedem per fer un entrepà o per sopar cada dos o tres mesos.

En tots els anys que es va dedicar a l’ensenyament, destacaria algun moment del qual guardi un record especial?

Molts, però n’hi ha un de la nostra comunitat educativa que recordo amb orgull. En unes jornades de portes obertes a l’Institut Mediterrània prèvies a la preinscripció, el claustre i l’alumnat vàrem treballar conjuntament per posar de manifest les mancances del centre i vàrem penjar fotografies de l’estat del centre: el pati amb forats i bassals a dojo, sense tanca de protecció del recinte, degoters a les teulades… A més, els alumnes van enviar més de 400 escrits a la directora general d’Ensenyament, que més tard seria diputada al Parlament de Catalunya i que de seguida em va cridar al seu despatx per amonestar-me per no fer com havia fet un centre escolar de Vic, del qual tenia penjada la fotografia d’una ressenya de diari on lloava la bona tasca del Departament.
Poques setmanes després de l’amonestació verbal van arribar uns equips de treball enviats pel Departament que van solucionar els problemes dels degoters i els forats i bassals del pati i que van instal·lar la tanca que actualment encara envolta el recinte.

 

Entrevista / Albert Calls
fotografies / Cedides

Deixa un comentari