Entrevista a Jan Segura, preparador físic i readaptador esportiu
Entrevista a Jan Segura, preparador físic i readaptador esportiu.
Jan Segura és preparador físic, entrenador personal i readaptador esportiu. Porta més de vuit anys preparant físicament equips de bàsquet de diferents nivells (EBA, Copa i LF2). D’altra banda, com a entrenador personal i readaptador esportiu, tracta amb tot tipus de persones que vulguin millorar la seva qualitat de vida, enfortir-se o corregir els seus punts febles. També té experiència entrenant persones amb diversitat funcional que volen millorar el seu dia a dia o el seu rendiment esportiu en natació o rugby.
En quins àmbits treballa el preparador físic?
Els preparadors físics treballem sobretot en l’àmbit esportiu, ja sigui en esports individuals o col·lectius. També ens encarreguem de preparar les proves físiques que han de realitzar els aspirants a policies i bombers per poder aconseguir la plaça. Som persones que estem en constant formació i aprenentatge, ja que en els últims anys el volum d’estudis científics ha augmentat considerablement. Estem agafant cada vegada més pes dins els equips de qualsevol esport. Si ens hi fixem bé, un dels canvis principals entre el futbol dels anys 80 o 90 i l’actual és la preparació física dels jugadors. El treball de força ha esdevingut la base per construir un esportista d’alt rendiment; ja no n’hi ha prou només amb el talent.
I el readaptador, quins aspectes específics treballa?
La figura del readaptador esportiu apareix després d’una lesió d’un esportista. El nostre objectiu és retornar el jugador al terreny de joc en les millor condicions i tan aviat com sigui possible. Nosaltres acompanyem l’esportista en aquesta etapa de recuperació treballant plegats amb el fisioterapeuta, el metge i el preparador físic. Ens agrada treballar com un equip multidisciplinari. Per entendre-ho millor, podríem dir que, un cop el metge ha visitat l’esportista, el fisioterapeuta s’encarrega de la primera fase de la recuperació, després el readaptador treballa des de la part més analítica de la lesió fins als moviments més complexes inherents a l’esport en qüestió i, finalment, el preparador físic acaba de posar a to l’esportista amb els companys de l’equip perquè torni progressivament als terrenys de joc i a la competició.
«El readaptador treballa des de la part més analítica de la lesió fins als moviments més complexes inherents a l’esport en qüestió»
En l’aspecte esportiu, quina ha estat la seva experiència amb el CE Mataró?
Guardo molt bon record d’aquells anys. És un club centenari amb molta història, i l’exigència per tant era màxima. Jo portava la preparació física del primer equip a 2a Catalana i l’objectiu del club era pujar a Primera Divisió Catalana. En Raul Monroy, primer entrenador de l’equip, em va trucar a l’estiu oferint-me la plaça i vaig acceptar de seguida, tot i no haver estat mai en un equip de futbol. Va ser un repte que em vaig prendre amb molta il·lusió. Vaig començar a estudiar les exigències físiques del futbol, els diferents corrents metodològics que hi havia en aquell moment i el funcionament de la setmana tipus d’un equip de futbol 11. Va acabar sent un any dur, exigent i alhora engrescador, ja que a poc a poc ens vam anar apropant a l’objectiu establert a principi de temporada. Les dinàmiques eren bones i ens vam mantenir al capdavant de la classificació fins a aconseguir l’ascens a 1a Catalana a un parell de jornades del final. El grup humà era extraordinari i això va ser clau per assolir l’èxit. L’any següent, ja a 1a Catalana, l’objectiu era fer-nos forts a la lliga i ho vam aconseguir, mantenint la plaça.
I en aquest mateix àmbit, quines activitats realitza actualment?
Actualment soc el cap d’àrea de preparació física de la Unió Esportiva Mataró de bàsquet i porto personalment el primer equip masculí a la Lliga EBA i el segon equip a la Copa Catalunya. A part d’això, porto la preparació física en períodes de no competició de diferents esportistes d’elit de la talla de la Laia Flores (UNI Girona), la Rosó Buch (Gernika KESB), en Dani Garcia (Manresa) i en Jaume Pujol (FCB).
“La societat és cada cop més conscient de la importància de mantenir-se sans i en forma mitjançant l’exercici físic”
Quin és el punt de sortida per afrontar la preparació física d’una persona?
En primer lloc, cal fer una entrevista personal. Aquí es defineixen els objectius, la manera de treballar, horaris, etc. És important informar-se de les lesions anteriors o malalties que hagi patit o estigui patint la persona i avaluar la qualitat del descans i la nutrició. Un cop feta l’entrevista, es fa una primera sessió de tests físics que ens permet saber en quin punt es troba la persona que hem d’entrenar. D’aquesta manera en podem veure l’evolució i sabem quina dosi de càrrega pot suportar.
I en el cas de la readaptació, com es planteja?
És molt semblant. Primer fem una entrevista inicial on reunim informació sobre la lesió: quan va ser, si hi ha hagut intervenció quirúrgica o no, pronòstic de recuperació dels metges, quina rehabilitació ha fet en les primeres fases i si hi ha hagut una o diverses lesions similars en el passat, entre altres qüestions. Tot seguit, part dels tests físics aniran dirigits a la zona lesionada (força de la musculatura agonista i antagonista, mobilitat, qualitat del moviment, etc.).
Si les persones tenen diversitat funcional, com s’enfoca la seva preparació?
En aquests casos tenim dos objectius com a preparadors físics: millorar la seva qualitat de vida i millorar el seu rendiment esportiu (si és que practica algun esport). Jo vaig començar a tractar amb persones amb diversitat funcional en un voluntariat de dos anys amb l’equip de natació adaptada del CN Mataró, a càrrec de la Maria Folgado i el Roger Cruañas. Amb ells dos vaig aprendre moltíssim sobre com entrenar un equip on cada persona té la seva diversitat funcional pròpia. Va ser una experiència molt enriquidora. S’han de definir objectius, fer tests de força, amplitud de moviment, resistència aeròbica i mesures antropomètriques per poder calcular l’evolució de la persona en el temps amb dades empíriques.
La societat és cada cop més conscient que cal incorporar la preparació física a la vida diària?
Personalment, crec que sí. En els últims 10 o 20 anys s’està fent bona feina de conscienciació de la població en general quant a la importància de mantenir-se sans i en forma mitjançant l’exercici físic. Un gran punt d’inflexió va ser el confinament per la pandèmia de la covid-19 l’any 2020. Moltes persones van notar la importància de moure’s i fer exercici per mantenir-se sanes i positives en l’aspecte emocional: volien gaudir d’un millor estat d’ànim, amb tot el que estava passant al món. Això, però, tenia un revers, i és que algunes persones es van lesionar entrenant a casa seva durant el confinament: moltes sobrecàrregues i tendinopaties generades per la desconeixença de la teoria de l’entrenament per part de la població, cosa totalment normal. Els entrenadors personals n’érem conscients i ens vam bolcar a oferir informació gratuïta sobre entrenament a casa en les xarxes socials, així com sessions d’exercici via videoconferència massiva sense cost. Va ser la nostra manera d’ajudar la societat des de casa, en una època tan dura com aquella.
A banda dels elements físics, com es treballa l’apartat emocional?
És un punt vital. Crec que és un tema que es toca poc durant el grau en Ciències de l’Esport i, amb l’experiència viscuda, puc assegurar que és importantíssim. Els entrenadors personals hem de dominar l’empatia, saber llegir com ens arriba la persona quan comencem un entrenament. Nosaltres tenim la sessió plantejada a l’inici, però potser la persona ens ve deprimida, cansada, estressada, adolorida o hiperactiva i hem de canviar part o la totalitat de la sessió per treure-li el màxim profit en l’hora d’entrenament que estem amb ells. Els entrenadors hem de ser persones alegres i saber transmetre aquesta energia a la gent. No només compta tota la teoria que pots tenir apresa, has de ser capaç de saber estar i entendre la persona amb qui estàs treballant, donar-li el que necessita en cada moment i acompanyar-la en el procés al qual s’ha compromès.
Entrevista Albert Calls
Fotos / Cedides