Entrevista a David Bueno i Torrens, doctor en biologia i neuroeducació

Entrevista a David Bueno i Torrens

David Bueno i Torrens és doctor en biologia, professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona, a més de fundador de la Càtedra de Neuroeducació. També és divulgador científic i autor de diverses obres en el seu camp. La seva trajectòria professional i acadèmica se centra en la genètica del desenvolupament, la neurociència i l’educació, així com la seva relació amb el comportament humà. Hi parlem dels principals reptes del seu treball i alguns dels temes més actuals del món educatiu.

Què és, en línies generals, la neuroeducació?

És la disciplina acadèmica que genera nous coneixements en neurociència i que utilitza els coneixements que ja es tenen per aplicar-los al camp concret de l’educació. La idea ve a ser entendre com és el cervell, com funciona, com es construeix, com aprèn i, sobretot, com tot el que aprenem i la manera que tenim d’aprendre-ho condiciona la manera com es continua construint el cervell en tots els sentits possibles.

Com es millora l’experiència educativa a partir de la neuroeducació?

Penso que una de les millores de l’experiència educativa que han sorgit de la neuroeducació és el valor que s’ha de donar als estats emocionals que tenim quan adquirim un nou coneixement. Això no vol dir que no es pugui aprendre sense emocions; es pot aprendre, però l’experiència emocional enriqueix molt qualsevol tipus d’aprenentatge, sobretot tenint en compte que hi ha emocions que el perjudiquen, que fan que, tot i aprendre, sigui un aprenentatge que després ens resulti perjudicial, no puguem aprofitar bé o ens generi sensacions de malestar. I també cal considerar que hi ha estats emocionals que fan tot el contrari, que estimulen nous aprenentatges en el futur. La por, en concret, és una emoció que pot servir per aprendre, però que genera uns aprenentatges que després produeixen malestar perquè revivim la incomoditat associada. En canvi, emocions com la curiositat, el vincle o l’afecte, el que fan justament és enfortir de manera positiva i proactiva aquesta experiència educativa.

Com es poden fomentar les competències emocionals a les aules? I com cal tenir en compte les emocions en el procés d’educació de l’alumnat?

Fomentar les competències emocionals a l’aula implica viure també a través de les emocions de manera que no amaguem les emocions, sinó que siguem honestos amb les nostres i les dels alumnes. De vegades pensem que hem de fer un gran muntatge, una assignatura sobre competències emocionals. I no dic que en determinades ocasions no pugui ser útil o necessari, però és una cosa molt més bàsica que ha de sortir de l’aula, del dia a dia: ha de sortir de la noció que els alumnes, després d’aprendre una cosa, siguin conscients de quin estat emocional tenien en aprendre-la, i de com això els beneficia i els perjudica; que vegin que, si hi ha una frustració, els ajudem emocionalment a aprendre, a ser també resilients. Són petites gotes que hem d’anar donant constantment a través, sobretot, del nostre exemple.

«Fomentar les competències emocionals a l’aula implica viure també a través de les emocions de manera que no amaguem les emocions, sinó que siguem honestos amb les nostres i les dels alumnes.»

Quins són els beneficis per a la societat de l’educació en les emocions?

El benefici de poder educar-nos també en les emocions és que aprenem a gestionar-les. Les emocions són necessàries però són impulsives. El que la gestió emocional fa és reflexionar sobre aquestes emocions per poder-les reconduir. No vol dir que no hàgim de tenir por o ira o que no hàgim de tenir enveges; en tindrem igualment, perquè són emocions molt bàsiques. Del que es tracta és que, quan ho notem, sapiguem identificar-ho i sapiguem també reconduir-ho i gestionar-ho de forma que fins i tot ens ajudin a créixer.

Quins són els principals problemes emocionals dels joves del segle XXI?

Jo en destacaria uns quants. Un n’és una davallada en la resiliència: ho tenim tot tan fàcil i hem evitat tant la frustració, que hi ha joves que han perdut aquest aprenentatge sobre la resiliència. Tots en tenim, és clar, però hi ha joves que en tenen menys del que caldria en un entorn que és dinàmic, que és canviant, en què es produeixen situacions de risc on hi ha problemes i frustracions. Un altre d’aquests problemes emocionals és, per a mi, la sensació de solitud: encara que ens sembli que estem connectats a través de les xarxes socials, connectats a tot el món, la sensació de solitud ha anat augmentant, i això ho assenyalen tots els indicadors que s’utilitzen, totes les dades de les enquestes que es fan. I no només entre la gent gran, sinó molt especialment entre els joves i adolescents. Se senten molt sols perquè sovint no hi ha aquest acompanyament del seu entorn. Naveguen entre una sensació d’abandonament emocional i una sobreprotecció, la qual cosa tampoc no els ajuda gens a madurar emocionalment.

Des de 2019 dirigeix la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st, la primera en tot el món dedicada exclusivament a aquesta temàtica. Quin interès suscita actualment la neuroeducació en l’àmbit internacional?

Des de fa uns quants anys hi ha un gran interès per la neuroeducació arreu del món. Alguns dels països que més s’hi estan interessant són els llatinoamericans, que ens estan demanant moltíssima formació, moltíssima col·laboració. I també a tot l’Estat, començant, per descomptat, per Catalunya; en algunes comunitats, més que d’altres, però en general aquest interès està augmentant. També és present en països de parla anglesa, com ara els Estats Units i el Regne Unit, on hi ha grups de neuroeducació molt potents, així com en altres països europeus. En aquest moment, també des de la càtedra, tenim una línia que està portant la neuroeducació a l’Àfrica subsahariana; en concret, al Senegal. Una persona de la càtedra hi està treballant sobre el terreny, en col·laboració amb el Ministeri d’Educació d’aquell país, per adaptar aquests coneixements i dades a la seva pròpia idiosincràsia, a la seva manera de ser. Per tant, crec que hi ha un interès creixent a escala internacional sobre com podem utilitzar aquestes dades en el món de l’educació.

La genètica del desenvolupament permet comprendre com els factors biològics i genètics influeixen en els processos d’aprenentatge. Quin és el seu treball, en aquest sentit, aplicat a l’àmbit educatiu?

La meva participació des de la genètica o el desenvolupament als processos de l’aprenentatge es basa en dues línies diferents. L’una és entendre com les diferències genètiques condicionen les diferències d’aprenentatge que tenim. Això ho fem a través del que en genètica s’anomena heretabilitat, que el que fa és mesurar en percentatge quina part de les diferències, en aquest cas pel que fa a l’adquisició de nous coneixements, entre dues persones qualssevol, es deu a les seves diferències genètiques i, per tant, quina part es deu a l’educació que han rebut, a l’ambient en què s’han trobat. I la segona línia té a veure amb les marques epigenètiques, que regulen com funciona tota aquesta genètica i com moltes d’aquestes marques s’estableixen en funció de l’ambient. Segons com sigui l’ambient social, familiar o educatiu, s’estableixen unes marques epigenètiques o altres que regulen tot aquest component genètic d’una manera o altra, afavorint o perjudicant tots els aspectes vinculats a l’aprenentatge; això inclou no només la memòria i la intel·ligència, sinó també la creativitat, l’empatia, la resiliència i la capacitat d’establir fites a llarg termini. Tots aquests aspectes i molts d’altres tenen una correlació genètica i epigenètica.

«El que hem de fer sobretot és generar una societat de confiança, on puguem allunyar la por del jovent.»

Es fa divulgació científica en l’àmbit educatiu o encara hi ha molt camí per recórrer en la nostra societat?

Ja fa uns anys que es fa força divulgació científica en l’àmbit educatiu, però òbviament encara hi ha molt camí per recórrer, tot i que això no para de créixer; almenys aquesta és l’experiència de les persones del meu entorn que es dediquen a aspectes paral·lels als que m’ocupen. Tothom ha notat una demanda creixent d’aquesta formació i divulgació en neuroeducació, malgrat que encara queda molt a fer per arribar a tot arreu i allà on sigui més útil, que són els centres educatius.

Què en pensa, d’un tema ben recent com és la prohibició dels mòbils en les hores de classe?

Jo crec que en aquest moment la prohibició dels mòbils era imprescindible com a tallafoc. Havíem anat introduint els mòbils, la tecnologia digital en general, sense saber quines en serien les conseqüències perquè encara no n’hi havia estudis, atès que la ciència requereix que passi un temps. Ara s’han vist els efectes que poden tenir; alguns de beneficiosos −estem connectats a tot al món i això és útil−, però n’hi ha d’altres de perjudicials relacionats amb l’abús d’aquesta tecnologia digital, i s’havia arribat a un moment que crec que aquesta prohibició era necessària com a tallafoc. Ara bé, penso que en un futur proper cal reconsiderar la prohibició absoluta i flexibilitzar-la, perquè pot ser que, en un moment donat, per a una activitat concreta en un centre educatiu, sigui interessant fer servir aquests aparells, sempre que, lògicament, es respecti la diversitat de l’alumnat, la inclusió i la igualtat d’oportunitats. Però a vegades una prohibició absoluta també pot comportar desavantatges. Un cop s’ha instaurat la prohibició, ara hem de pensar com la podem flexibilitzar perquè els centres educatius també tinguin la part d’autonomia que no només legalment, sinó també èticament, els pertoca.

L’ensenyament tradicional, més del segle XX, per entendre’ns, xoca amb el model més competencial aplicat en el segle XXI? Cal trobar un equilibri?

Pel que fa a l’ensenyament més tradicional, el dels segles XIXi XX i el del segle XXI, molt més competencial, lògicament cal trobar un equilibri en un món canviant, dinàmic i complex. Aprendre les coses de memòria i perquè sí, com es feia en l’educació tradicional, no té cap sentit; l’important és saber aplicar els coneixements que tenim a entorns diferents, a entorns innovadors, i això és el model competencial. Ara bé, aplicar coneixements competencialment implica tenir-ne, de coneixements, i és aquí on rau aquest equilibri: cal tenir coneixements per aplicar-los de forma competencial. La qüestió és que, com que el dia té les hores que té, cal aprendre menys coses per deixar temps a la competencialitat, i la dificultat consisteix a decidir què és el que realment és imprescindible de saber, a fi de tenir després un bon desenvolupament competencial. Jo penso que aquest és el gran repte al qual s’enfronten els pedagogs actuals: què és imprescindible saber, saber de memòria, per després tenir habilitats competencials.

«En aquest moment la prohibició dels mòbils era imprescindible com a tallafoc. Havíem anat introduint els mòbils, la tecnologia digital en general, sense saber quines en serien les conseqüències.»

On s’hauria d’incidir, des de l’àmbit educatiu, per aconseguir una educació de millor qualitat?

Jo penso que moltes de les estratègies ja les hem comentat en les preguntes anteriors: que hi hagi una bona coordinació entre la societat i els centres educatius, així com entre els gestors polítics i educatius i aquests centres educatius. Opino que cal una coordinació i una bona entesa. No té sentit estar discutint-ho tot constantment o que cada canvi de govern impliqui modificacions en les polítiques educatives, perquè llavors els docents mai no tenen clar cap on han d’anar i això genera un soroll de fons completament innecessari que a més perjudica els alumnes, que són els més sensibles en tot aquest procés i han de ser l’eix principal de qualsevol aprenentatge.

L’actual model educatiu no ha sabut gestionar gaire la manera d’educar l’alumnat en valors. Una part del jovent és molt violenta i hi ha la problemàtica permanent del bullying. Què es pot fer per revertir-ho?

No crec que les situacions de violència i assetjament escolar entre el jovent es deguin al fet que el model educatiu no hagi sabut gestionar la manera d’educar en valors. Penso que és un aspecte social molt més ampli. La violència sorgeix d’una emoció que s’anomena ira, que és una emoció necessària. És la que fa que, quan hi ha una amenaça i jo no puc fugir, m’hagi de defensar encara que sigui agressivament. La ira sorgeix de la por, que és una altra emoció bàsica. La por és l’emoció que fa que, davant d’una amenaça, jo intenti fugir. El que hem generat és una societat on vivim amb por, tal com sona. Moltes vegades és subtil, però, quan estem dient al jovent que mai no podran comprar un pis i ni tan sols llogar-lo, no fa gens de gràcia. No sabem si és cert o no, i, suposant que ho sigui una mica, són els polítics els qui s’hi han de posar a solucionar-ho. El que no podem fer és dir als joves que no se’n sortiran, perquè això genera molta por i, quan el mateix cervell, de forma inconscient, percep que no sap com gestionar-la, la transforma en ira. «Si no puc fugir, m’he de defensar.» Per tant, el que hem de fer, sobretot, és generar una societat de confiança, on puguem allunyar la por del jovent. I no dic que amb això se solucioni la violència, perquè malauradament sempre n’hi haurà casos, però disminuiria moltíssim. La por de no sortir-se’n, la por que genera la pressió constant a què moltes vegades estem sotmetent els joves, aquestes notes estratosfèriques que sovint es demanen per accedir a segons quines carreres universitàries i que els posen una pressió excessiva… És evident que algun sistema s’ha d’aplicar per endreçar una mica aquest accés a la universitat o a d’altres estudis superiors, però aquesta pressió a la qual sotmetem els joves, molts dels quals sense una base de resiliència prou forta, és, al meu parer, un dels motius d’aquest increment aparent de la violència i l’assetjament.

Entrevista: Albert Calls