En la casa

Tot i que les pel·lícules de François Ozon no sempre arriben al mínim de qualitat que s’espera d’un dels renovadors del cinema francès actual, hi ha suficients bones obres en la seva filmografia com per considerar-lo un cineasta a tenir en compte. En la casa és probablement la seva primera gran obra. És, almenys, la seva obra més audaç, arriscada i compacta.

Adaptada de l’obra teatral de Juan Mayorga El chico de la última fila, gran part del pes del film recau en els actors i, en conseqüència, en la direcció d’actors, un dels aspectes en els quals sempre ha destacat Ozon. Des dels actors més experimentats fins als dos joves intèrprets, en especial Ernst Umhauer, fan un treball excepcional, perfectament equilibrat.

El film d’Ozon és un artefacte mil·limetrat, un joc del qual es val per reflexionar sobre els motors narratius, la inspiració, la relació entre ficció i realitat i la relació entre mestre i deixeble. Tot això amb un to de comèdia lleugera que a poc a poc es va tornant sinistre fins que deriva quasi en un thriller.

La intel·ligència d’Ozon darrere les càmeres dota l’obra d’una atmosfera enrarida però uniforme, una sensació que a poc a poc s’instal·la al cervell de l’espectador, de manera que estimula el pensament des de les emocions. Una qualitat poc habitual al cinema d’avui en dia.

Evitaré resumir l’argument, no tant perquè hi hagi un efecte sorpresa que pugui fer malbé la pel·lícula en revelar-se, sinó perquè part de la màgia del film resideix a deixar-se endur per
la narració sense pensar-hi gaire. Això no vol dir que sigui una obra que no es pugui tornar a gaudir, ans al contrari, gràcies a les diferents capes narratives és una d’aquelles obres que creixen amb cada nou visionament.

Així doncs, el millor que es pot fer és oblidar-se de tot el que acabo d’escriure i anar al cinema amb els ulls i el cervell ben nets d’influències externes. Sobretot, sense cap por a què es tracti d’una obra pedant, estic segur que inclús els espectadors més descerebrats seran capaços de gaudir de la subtil tenebrositat del film.

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com