Elvis
Elvis, una pel·lícula de Baz Luhrmann.
Elvis arriba als nostres cinemes després de la seva estrena en el 75è Festival Internacional de Cinema de Canes, presentada en projecció especial, fora de competició. El director, guionista i productor australià Baz Luhrmann, responsable sempre de pel·lícules excessives, cas de la megalòmana Moulin Rouge (2001), ha rodat ara un biopic ple d’espectacularitat, desbordant i atordidor. Elvis és un piromusical fet a estrebades, com sacsejades de pelvis, que reflecteix l’ascens a la fama d’Elvis Presley (Austin Butler) i la seva posterior carrera musical i, també, cinematogràfica, fins a la seva mort el 1977, amb tan sols 42 anys.
Luhrmann se centra sovint en la complexa relació del cantant amb el seu agent, el coronel Tom Parker (Tom Hanks), veu narradora en bona part del film, un mànager singular i polèmic que porta l’Elvis a la celebritat però que alhora pretén retenir-lo en un teatre de Las Vegas, tancat en una gàbia daurada. La pel·lícula cobreix les arrels musicals que van marcar el camí del rocker, sobretot la música negra del sud. Però també aborda la seva relació amb la família: la mare, Gladys (Helen Thompson), el pare, Vernon (Richard Roxburg), i el seu lligam amorós amb Priscilla (Olivia DeJonge).
La seva música, provocativa, sensual i enèrgica, va en paral·lel amb la trajectòria d’un país com els Estats Units, que sembla dessagnar-se en la dècada dels 60 amb els magnicidis de Martin Luther King o els germans Kennedy. I si bé Austin Butler resulta espectacular en la seva interpretació d’un Elvis torrencial, Tom Hanks, de tan caracteritzat, sembla una pura caricatura, un dibuix animat. Després de èxits sonats basats en estrelles del rock com Bohemian Rhapsody (2018, Bryan Singer), sobre Freddy Mercury i Queen, o Rocketman (2019, Dexter Fletcher), dedicat a la carrera d’Elton John, ara és el torn del film definitiu sobre «el rei del rock-and-roll», Elvis Presley. Que no pari la música!
Joan Millaret i Valls
