Els tics dels “no mereixo”

Els “no mereixo” són una part de la humanitat que, a causa d’alguna vivència mal resolta del seu passat, tenen una sensació profunda de no ser dignes de l’atenció dels altres, de no merèixer-la.
Hi ha moltes circumstàncies en què apareix un “no mereixo”, deixeu-me’n posar un parell d’exemples. Persones que quan se’ls ofereix alguna cosa, un cafè per exemple, responen “si l’has de fer per a mi, no cal”. O bé quan se’ls fa un regal, la resposta és “no ho havies d’haver fet”. Queda clar que qui ofereix un cafè o fa un regal té la sana intenció de complaure l’altre i no ho fa per compromís, així doncs què ens empeny a rebutjar un oferiment sincer?
Els “no mereixo” tenen, doncs, un impuls interior que els fa rebutjar l’atenció dels altres, que no els permet deixar-se estimar.
Tots i cadascun de nosaltres som mereixedors de l’amor dels altres i, alhora, si volem ser feliços, hem de procurar en tot moment la felicitat d’aquells que ens envolten.
L’èxit de la nostra vida rau en l’equilibri entre la capacitat de donar i la capacitat de rebre. Si per algun motiu, no sabem permetre’ns una d’aquestes capacitats, perdem l’oportunitat de ser feliços, perquè escapcem l’altra de soca-rel.
Si detectem en nosaltres reaccions dels “no mereixo”, cal que posem fil a l’agulla per treure’ns de sobre aquest tarannà. Menysprear-nos, tot i haver estat educats en una cultura on s’ha tendit a la falsa modèstia com a eina per evitar els comportaments egoistes, ens impossibilita tant la capacitat de gaudi personal, com la capacitat de servir els altres.
Darrere d’un “no mereixo” hi trobarem, gairebé sempre, una manca d’autoestima arrelada en la nostra infantesa. Els infants, massa sovint, senten que no estan a l’alçada de les circumstàncies i, en el seu impuls per actuar com els adults, tenen la sensació de no ser capaços de fer les coses ben fetes. Aquesta avaluació personal de la infantesa es tradueix, a l’edat adulta, en un “no mereixo” o “no sóc digne” de què estiguin per a mi.
Observem la nostra manera de fer i, si detectem en nosaltres el més mínim indici de manca d’autoestima, treballem per alliberar-nos-en. Per aconseguir-ho, podem fer un llistat de les nostres qualitats i dels nostres defectes, tenint en compte, sempre, que hi hagi el mateix nombre de les unes que dels altres. No si val fer un llistat exhaustiu de defectes i, a l’hora de trobar les qualitats, no esforçar-nos per trobar-ne un nombre equivalent.

De ben segur això ens costarà, a causa de l’educació que hem rebut, però és del tot necessari aconseguir-ho si volem recuperar una visió objectiva de nosaltres mateixos i, alhora, eradicar de la nostra vida els capteniments compulsius que ens impedeixen estimar i sentir-nos estimats.