Publicat el 30/07/2019

Tot i que no se sap la data exacta en què va sorgir aquest instrument tan típic de l’estiu, hi ha nombroses evidències que els antics egipcis, perses, babilònics, romans i grecs ja el feien servir.

A l’antic Egipte els ventalls eren grans, de plomes, i es subjectaven gràcies a un llarg mànec. Aquests vanos egipcis, coneguts com a flabellum, apareixen representats en diversos tipus de gots pintats de l’Antiga Grècia, però amb el mànec més curt i manejable. També s’han trobat flabellum en la civilització etrusca, d’on se suposa que van passar a l’antiga Roma.

Es considera que els grans vanos fixos de llarg mànec són originaris d’Egipte, però el ventall plegable petit i funcional que fem servir en l’actualitat té les seves arrels a l’Orient Llunyà. La llegenda explica que el va crear un obrer japonès al segle VII inspirant-se en les ales dels ratpenats.

Es creu que a principis del segle XV els ventalls van arribar a la Xina des de Corea i que els grans navegants de l’època els van portar a Portugal, Espanya i Itàlia. Hi ha estudis recents que revelen que els primers vanos plegables van ser introduïts a Europa pels jesuïtes.

Un segle després, arran del seu matrimoni amb el futur rei Enric II, Caterina de Mèdici va introduir els ventalls a França, on aviat es van convertir en símbol d’elegància i classe alta. Però l’època de màxima esplendor del vano va ser el segle XVIII, fins al punt que els seus moviments, la seva posició i la seva col·locació van crear un llenguatge propi.

Les dames del segle XIX i XX utilitzaven aquesta forma de comunicació dissimulada per poder comunicar-se amb els seus pretendents. Van existir diversos tipus de llenguatges del ventall, però tots tenien en comú la utilització dels vanos situant-los en posicions diferents.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari