El Tiempo Contigo | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 19/12/2019

DIRECCIÓ Makoto Shinkai
DURADA 112 min
GÈNERE animació, fantasia

Makoto Shinkai ja ens va deixar impressionats l’any 2016 amb Your Name: la seva història, la banda sonora, els seus dibuixos…; cadascuna de les peces que formava aquest puzle estava tractada amb una cura immensa. I així, es va convertir en l’anime més taquiller de la història.

Tres anys després, totes les mirades es tornen a centrar en Shinkai, el ja denominat «nou Miyazaki». Podrà el seu nou film desbancar aquell que el va donar a conèixer arreu del món?

El tiempo contigo

En sortir del cine i arribar a casa el primer que vaig fer va ser una llista dels meus pensaments i sensacions durant la projecció. Crec que curiosament el que més m’ha cridat l’atenció aquest cop no ha estat la pel·lícula en si, sinó les reaccions de la gent, fins al punt que ara, mentre escric això, m’he adonat que inconscientment el que més he analitzat ha estat el públic.

I és que bàsicament vaig sortir de la sala tota convençuda que els fans del director devien haver tingut la mateixa sensació que jo. El tiempo contigo basa la seva estructura narrativa en la de Your Name. Potser perquè creien haver donat amb la fórmula de l’èxit, o perquè simplement és la manera de treballar amb què el director se sent més còmode. En qualsevol cas, això no hauria de suposar un problema si realment hagués agafat els punts dèbils de la primera i els hagués millorat, però en lloc d’això ens presenten el mateix producte, amb avatars diferents i amb menys potència. De fet, El tiempo contigo té un caràcter més juvenil, menys madur. Per algun motiu, i em cito textualment a mi aquell dia, «no connectem tant amb la relació dels protagonistes, Hodaka i Hina, com ho fèiem amb Taki i Mitsuha. He sortit del cine amb la mateixa idea que quan hi he entrat: tracta d’un adolescent que s’enamora d’una noia capaç de canviar el temps, fi». I no només això, sinó que tampoc no acaba d’explotar del tot la part que gira entorn del canvi climàtic. No acabem de captar el missatge. La premissa és bona, però no li treuen tot el suc que en podrien haver tret. I, realment, em va agradar. Vaig passar una bona estona. Però vaig trobar que li faltava força a la història i aquest vincle emocional del qual parlo. Per això mateix, considero que el moment del clímax arriba precipitadament. Falta profunditat, falta que ens arrenqui les llàgrimes dels ulls amb un rerefons, en comptes d’intentar provocar-les amb elements que apel·len a la sensibilitat del públic abans d’haver-la estimulat.

És obvi que aquesta pel·lícula compta amb un suport econòmic més elevat que l’anteriorment citada. Potser per aquest motiu s’ha posat més èmfasi en la part tècnica. I és que a escala visual és realment impressionant. S’han superat amb el tractament de la imatge, sobretot d’elements com l’aigua i el cel. A més, la reproducció de Tòquio i el seu realisme en el detall fa que l’espectador tingui la sensació d’estar passejant pels seus carrers amb els personatges.

Un altre punt a favor que Shinkai ja ens va oferir amb Your Name és una banda sonora a càrrec del grup Radwimps. Si teniu una estona, us aconsellaria buscar a YouTube el vídeo que hi dedica el músic Jaime Altozano.

Dit això, i tornant al tema del públic, m’he trobat amb la sorpresa de llegir comentaris on arriben a col·locar aquesta pel·lícula al número 1 de les creacions de Makoto Shinkai. He tractat d’esbrinar què m’he perdut, però no he trobat res que pugui fer dubtar el meu cervell sobre el que us he escrit. Si tu, estimat lector, ets una d’aquestes persones o vols aportar la teva opinió, t’animo a escriure’m un correu electrònic explicant-me què en penses. Al cap i a la fi, un dels grans avantatges que té el cine és que cada mirada és un món.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari