El niño de la bicicleta | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 09/11/2011

INTERPRETACIÓ:
Cécile de France, Thomas Doret, Jérémie Renier
DIRECCIÓ: Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne
DURADA: 87 min

El cinema dels germans Dardenne se sol inserir dintre del que s’anomena cinema social. Si bé és veritat que els personatges de les seves pel·lícules es mouen en ambients més aviat marginals, l’ambigüitat moral amb què tracten les situacions els allunyen d’altres cineastes que sí fan valoracions sobre els actes personals i socials. Tampoc no estic segur que altres autors com Robert Guédiguian (Mi padre es ingeniero, 2004), Fernando León de Aranoa (Los lunes al sol, 2002) o Ken Loach (Sólo un beso, 2004) tinguin suficients punts en comú com per pertànyer a un mateix grup clarament identificable.
També es pot argumentar que, en realitat, tota pel·lícula on surtin persones és cinema social o, almenys, que hi ha molts més cineastes que tracten temàtica social des de punts de vista en aparença més frívols o més intel·lectuals o més transcendentals, però en tot cas igual de vàlids que els oficialment socials. Com sempre, l’especificitat dels gèneres cinematogràfics és una qüestió que interessa sobretot a productores i distribuïdores i les seves ànsies classificadores.
En aquest sentit els Dardenne són inclassificables i amb El niño de la bicicleta demostren que tant el seu estil com les seves temàtiques són prou flexibles com per sorprendre sense haver de desviar-se massa del camí marcat amb la seva obra precedent.
Sense gaires explicacions, ens veiem seguint Cyril, un nen d’onze anys, en la recerca del seu pare, desaparegut després de deixar-lo en una casa d’acollida. La violència amb què reacciona Cyril a l’abandó el porta pel camí de l’autodestrucció. La trobada fortuïta amb una perruquera, de la qual no coneixem ni el passat ni els motius que la impulsen, canviaran l’actitud de Cyril, encara que el camí que hauran de recórrer els dos no serà gens fàcil.
L’argument és el d’un conte de fades, d’aquí que els personatges semblin desdibuixats, però, gràcies a una molt hàbil posada en escena, el que podria ser una simple faula es converteix en una reflexió sobre els llaços patern-filials, l’amistat i la responsabilitat. Sense dogmatismes, sense dramatismes lacrimògens però amb emoció vertadera.
Una bona pel·lícula que pot ser l’inici d’una nova etapa en el cinema dels belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, amb una curiosa barreja de neorealisme, màgia i postmodernisme social.

Deixa un comentari