El juego del calamar
Direcció: Hwang Dong-hyuk
Interpretació: Lee Jung-jae, Park Hae-soo, Wi Ha-Joon, Jung HoYeon, Oh Yeong-su, Kim Joo-Ryung
Durada: 60 min (9 capítols)
Gènere: thriller, battle royale
El juego del calamar, sèrie sud-coreana escrita i dirigida per Hwang Dong-hyuk, trenca rècords a Netflix. Aquest nou fenomen televisiu es posiciona com la millor estrena en la història de la plataforma, arribant als 111 milions d’espectadors en menys d’un mes.
En aquesta història, 456 persones amb problemes econòmics són convidades a participar en una competició de jocs infantils per aconseguir un premi de 45.600 milions de wons (uns 33 milions d’euros). Però el que d’entrada no saben és que s’hi jugaran la vida.
Fruit d’un guió escrit el 2008, el seu argument recorda el d’altres clàssics com la novel·la Battle Royale del japonès Koushun Takami, adaptada al cinema l’any 2000 per Kinji Fukasaku, tot un èxit de vendes al Japó que no va tenir tant de ressò fora del continent asiàtic. Vam haver d’esperar a l’aparició de Los juegos del hambre (novel·la del 2008 adaptada al cinema el 2012) per sentir a parlar del que ha acabat donant nom a tot un gènere, especialment popular al món dels videojocs.
Segurament, si Dong-hyuk no hagués esperat el seu moment, la rebuda d’El juego del calamar hauria estat molt diferent. I és que Netflix i la resta de plataformes digitals estan donant una gran visibilització a les produccions d’arreu del món, fins al punt que els seus productes acaben convertint-se en autèntics fenòmens virals.
Avui he llegit en algun lloc que El juego del calamar ha fet que la marca de sabatilles Vans hagi tingut un increment del 7.800 % en les seves vendes. I no és estrany: el vestuari simple i monocrom d’aquesta sèrie s’ha convertit en la primera opció de molts per a aquest Halloween. Xandalls verds com els bitllets, contra caretes sense rostre i granotes vermelles a l’estil de La casa de papel.
Al mateix temps, la innocència dels jocs infantils, els colors i la música clàssica entren en contrast amb la feblesa de l’ésser humà, la fredor de les grises parets de formigó i la violència. És una història de misèria, de desigualtats socials, de gènere i econòmiques; una gesta sense herois i sense límits, on cada petit detall visual està calculat de cap a peus (si no, que els ho preguntin als de Vans).
Un boom mediàtic d’aquesta magnitud té l’avantatge que les seves errades són pràcticament ignorades per la majoria, a força dels estímuls positius que reben per totes bandes. Exagerat o no, sembla que Corea del Sud ha trobat la recepta de l’èxit quant a art i cultura, però el cert és que aquesta sèrie és com una torre de Jenga: cada cop més alta, però amb més probabilitats que a algú se li ensorri arribats al final.
PD: Amb això, m’acomiado de La Clau i de vosaltres, els que m’heu llegit fins ara. Gràcies i fins aviat.
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
